Quan tens davant una pel·lícula de vampirs ràpidament penses en sang, violència i tòpics. Esperes trobar-te personatges de pell blanquinosa i immortals que fugen de moderns Van Helsings que pretenen salvar-nos de l’amenaça dels xucla-sangs. El primer que et trobes en “entrar” a Salvación és un film que fa servir el mite de Dràcula per explicar una història d’inseguretats i pors adolescents. La por a la mort, la por a ser diferent, la por a estimar. Tot plegat des del punt de vista d’un noi i una noia malalts que des de l’Hospital (de Martorell) comparteixen els seus temors i fantasmes interiors. I el film és humilment i senzilla una petita història d’amor amb pinzellades fantàstiques.
Els protagonistes Marina Botí i Ricard Balada porten el pes del film amb solvència amb interpretacions que s’allunyen dels histrionismes habituals d’aquest subgènere. En una entrevista a El cinèfil la directora del film Denise Castro ens explicava que el seus referents s’acosten més a la sueca Let the right one in que no pas a la saga Twilight i aquesta és una influència que es nota molt al llargmetratge.
Sense arribar als nivells d’excel·lència de la mencionada pel·lícula sueca, Salvación suposa una aproximació delicada i arriscada al gènere. Delicada perquè és un film que es cuina a foc lent. Un relat al qual has d’entrar, fet que pot ser un èxit o un problema ja que, si no combregues amb l’atmosfera i el ritme, corres el perill de considerar-la lenta i intranscendent. Jo, personalment, vaig entrar en aquest món mig oníric, mig realista i per tant vaig tenir una bona experiència a la butaca. És cert que potser es troben a faltar recursos (econòmics). Amb una parell més d’escenes d’efectes especials i més localitzacions el film hagués lluït més. En resum, aquesta és una més que digne estrena de Denise Castro al món del llargmetratge, una directora que no té por d’imposar la seva visió sabent que segons quin públic de gènere repudiarà un film de vampirs sense estaques al cor i orgies de sang.
Veredicte
El millor: La parella protagonista i la gosadia d’allunyar-se dels tòpics del gènere.
El pitjor: La poca varietat de localitzacions i alguns efectes especials denoten que es volia anar més enllà però no s’ha pogut.
Nota: 7
