Una vegada més em sento com un camell en mig de la plaça de Catalunya abans de la pandèmia. Això m’ha passat llegint la majoria de reaccions provocades per la pel·lícula de Geòrgia, Beginning, òpera prima de la directora de 34 anys Dea Kulumbegashvili, que ha arrasat al darrer festival de San Sebastián, ha guanyat el premi FIPRESCI a Toronto i ha enlluernat la majoria de crítics d’aquest país. A mi em sembla una autèntica presa de pèl. Sortosament hi ha molts crítics que pensen com jo.
La pel·lícula està plantejada estèticament segons les formes clàssiques del cinema mut. La càmera rarament es belluga i no mostra gairebé res d’interessant, se suposa que l’espectador sap de què va tot. La directora prefereix que tot el que tingui interès passi fora de càmera de manera que l’espectador/a construeix la seva pròpia història, la que vulgui, jo no en vaig construir cap. La informació que dena és escassa. Els plans són quasi sempre fixes, on entren i surten els actors i les actrius i la càmera no es mou. Repeteixo, cinema mut, el mateix que es feia quan encara no s’havien descobert les possibilitats dels moviments de càmera. Tota la història del cine a les escombraries.
Encara que molts no pensin igual, per a mi és una pel·lícula exasperant, en la qual per la forma en què està narrada, jo trobo que no passa absolutament res interessant i si és que passa, la posada en imatges ho converteix tot en innocu. Haurà pensat la realitzadora que el cinema es fa per comunicar alguna cosa de forma que l’espectador ho entengui? Si no s’entén és un fracàs. L’onanisme no és cinema, és una altra cosa.
El film entra dins de l’anomenat cinema contemplatiu que potser van iniciar Robert Bresson o Andrei Tarkovsky i que, salvant les distàncies, han continuat gent com Abbas Kiarostami, Jia Zhang-ke, Pedro Costa, Lucrecia Martel, Albert Serra, Lisandro Alonso, Apitchapong Weerasethakul, Carlos Reygadas o Béla Tarr, entre els més coneguts. A mi, les seves pel·lícules m’han semblat en general com a mínim pedants. A altres comentaristes, obres mestres.
Com ells, la directora de Beginning ha escollit un estil minimalista i ha optat pel vell format del 4/3, formant una mena de trencaclosques que ha de ser resolt per l’espectador. Ella diu que et dona els elements perquè tu el componguis. Per a mi, ha fet un film pretensiós que jo no vaig aguantar fins al final. Me’n vaig anar després de l’escena més alabada per la crítica: la protagonista està estesa en un prat en un pla fixe que dura deu minuts (sí, deu minuts de rellotge!) on no passa res, absolutament res, només se sent trinar els ocells. Vaig dir prou i vaig marxar, després d’una hora de pel·lícula més o menys. Després he vist que en Carlos Boyero (El País) va fer exactament el mateix se’n va anar del cinema en aquella mateixa escena, qualificant la pel·lícula de “només apta per a masoquistes”. Altres crítics l’han qualificat d’obra mestra. No sé què en pensarà el gran públic. Per a mi, és una presa de pèl.
Resulta molt aclaridor veure el tràiler. Que el gaudiu.
