today-is-a-good-day

Una mofa/homenatge colossal

- Advertisement -

Que Nacho Vigalongo és un director original és una afirmació fora de discussió. Des de Cronocrímenes fins la recent Colossal passant per meravelloses rareses com Extraterrestre ha demostrat ser un free rider que per sort ha tingut la sort de tenir llibertat creativa i segurament per aquesta raó ha fet pel·lícules enormement interessants. Colossal és un pas endavant més en aquesta tempesta creativa amb un repartiment internacional de primer ordre i amb una història que és tan surrealista com esbojarrada. A l’edició anterior del Festival de Sitges va rebre força aplaudiments i es va colar al Top 5 de les millors pel·lícules segons els crítics d’El cinèfil.

- Advertisement -

Per raons que no venen al cas la protagonista Anne Hathaway descobreix que els seus moviments i accions són replicats per una espècia de monstre gegant que apareix en moments determinats a Corea del Sud. I ella no és precisament una dona model… Tot plegat podria ser una cosa seriosa i profunda però Vigalondo no és així. Li encanta l’humor negre i jugar amb l’espectador i els personatges portant-los a l’absurd. I aquí és on més excel·leix. Es mofa (amb respecte i bon gust) del gènere de kaijū eiga i el resultat és un film estranyament atractiu. Amb una més que correcte Anne Hathaway portant amb solvència la càrrega dramàtica i còmica del film, Colossal és un experiment que ha sortit bé.

- Advertisement -

Entre les principals virtuts cal destacar els efectes visuals, les interpretacions dels protagonistes (també Austin Stowell i Jason Sudeikis) però sobretot la deliciosa irreverència del conjunt. Aquesta pel·lícula és a la vegada un homenatge als monstres de la gran pantalla però mostrant les vergonyes del gènere. És com veure-li els calçotets a Godzilla! La meva humil recomanació és que aneu al cine amb la ment oberta i us deixeu portar pels viaranys malaltissos que Vigalondo us ha preparat. Lamentablement no serà fàcil que un públic ampli entengui a què juga el director i això pot fer que la pel·lícula se li posi malament a més d’un i més de de dos.

Veredicte

El millor: l’humor, els efectes visual i la reducció a l’absurd de tot el conjunt.

El pitjor: és un tipus de pel·lícula difícil de pair per a molts tipus de públic (per la seva raresa).

Nota: 7,5

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents