Un vell ordre que pretén ser nou

Nuevo orden és una pel·lícula mexicana que ha armat una gran polèmica al seu país després de guanyar un important premi a Venècia. Ha dividit tot Déu, públic i crítica. A mi m’ha fet pensar en l’etern problema: el lligam entre el fons i les formes. Jo sempre em pregunto per analitzar-la si la forma de narrar una pel·lícula es correspon al tema que planteja o sembla plantejar. En aquest cas no queda massa clar per on van els trets.

Nuevo orden, que s’estrena el 19 de febrer de 2021, és el sisè llargmetratge de Michel Franco, un dels autors més valorats del cinema del seu país. En Franco (que també és autor del guió) Ha fet una distòpia, una paraula que darrerament s’ha posat de moda i que significa tot el contrari d’utopia. Les pel·lícules distòpiques mostren el futur de forma pessimista i et deixen amb una insuportable angoixa.

Quin futur ens espera? Algunes pel·lícules de zombis també són distòpiques. En Franco ha dit que és un film que especula sobre què passarà després de l’actual pandèmia. Jo no hi he vist cap referència a la pel·lícula i ja fa temps que estic fart  que em diguin, a priori, el que vaig a veure. Vull tenir la llibertat de decidir-ho jo a posteriori. El director també ha dit que se sent molt decebut perquè els acadèmics del seu país no l’hagin escollit per representar Mèxic als Oscar. S’ha emprenyat molt. Què es creia?

A mi el que m’ha provocat la visió del film és que la seva forma espectacular només busca enlluernar i s’oblida d’aprofundir en el tema que sembla plantejar: el futur del tipus de societat actual. Cal recordar que Nuevo orden s’aplica a un moviment universal, però encara minoritari que sosté que els que manen –poder econòmic i poder polític confabulats interessadament– volen crear una societat també universal sense participació de la majoria dels ciutadans. És a dir que uns quants manaran i molts obeiran. No van desencaminats i potser aquesta és la distòpia que planteja la pel·lícula… si no fos tan confusa en aquest sentit. Però jo no he trobat en la pel·lícula cap vessant que porti a una anàlisi d’aquest Nuevo orden. Per això dic que no hi ha cap correspondència entre les formes i el fons.

Michel Franco director t’enlluerna, encara que la posada en escena recordi infinitat de clàssics, és molt brillant, mentre que Michel Franco guionista no sap com sortir de l’embolic en què s’ha posat. De fet, barreja el terror amb el thriller de forma aparentment molt brillant però en el fons molt barroera. I, a més, no sap sortir d’una important confusió ideològica, fet que el fa caure en el maniqueisme constantment. La classe rica és maca, blanca, elegant i refinada, mentre que els que semblen revolucionaris són morenos, violents fins a mètodes propis dels nazis, mal vestits… Els primers són els bons, els segons els dolents. A mi, això que la forma no es correspongui amb el fons m’ha passat moltes vegades. La més clamorosa és amb certes –no totes– obres de Stanley Kubrick –2001, La naranja mecànica, La chaqueta metàlica, etc.–, totes enlluernadores formalment, però que es queden curtes en el contingut, sobretot perquè esperes que siguin obres mestres.

No sé quina resposta tindrà Nuevo orden en aquest país ni sé quina controvèrsia aixecarà. No penso que sigui gaire excitant perquè en els temps que corren… Sigui quina sigui jo seguiré pensant que, per molt brillants que puguin ser les formes, no està a l’altura del tema que pugui plantejar. És un tema etern, el d’un vell ordre.

Àngel Comas
Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents