La pel·lícula que avui ens ocupa es basa en una novel·la, com molts altres clàssics. En aquest cas, en una obra de Truman Capote, publicada el 1951. El film, dirigit per Blake Edwards i estrenat el 1961 és sobretot famosa per l’escena en què Audrey Hepburn, que interpreta a la protagonista, Holly, esmorza tota sola davant la joiera Tiffany de Nova York vestida amb un elegant vestit negre cenyit i llarg. A banda de la icònica imatge, però, conté un argument amè amb un rerefons interessant, amb uns personatges entranyables plens de matisos. No hem d’oblidar que Capote en va escriure el llibre original.
Esmorzar amb diamants, un llegat d’elegància i polèmica
Esmorzar amb diamants explica la història d’una extravertida jove, aficionada a beure a deshora, que treballa com a noia de companyia per dir-ho d’una manera delicada, però que és presentada de forma elegant en tots els seus sentits. I és que ella és en si l’elegància i la distinció personificada (paper que Hepburn interpreta magníficament). Darrere el seu posat d’alegria i festivitat (els còctels amb amics són una constant en la seva vida) s’hi amaga una persona vulnerable, amb un passat poc clar. Val la pena veure les dues cares de la noia, que viu en un bonic apartament novaiorquès i que estableix amistat amb un veí (George Peppard).
Sense avançar res, veureu que tot i les pors d’ambdós, els dubtes i les seves dificultats, tenen molt en comú. I és que ell, un escriptor sense (encara) gaire èxit es veu obligat a viure mantingut per una adinerada dona que vol disposar d’ell sempre que vulgui. En definitiva, dos veïns que s’assemblen molt i que ofereixen una evolució personal a mesura que avança l’argument.
A partir de la seva trobada, els estrafolaris personatges que envolten la vida d’un i de l’altre (especialment d’ella) van teixint aquesta història plena de moments còmics i romàtics. No es pot oblidar que és això, una pel·lícula romàntica, ideal per als dies de pluja i fred. Cal dir que el to del film és més suau que la novel·la original. Cal ressaltar la calidesa i màgia que aporta Hepburn a la pantalla i alguns dels moments que provoquen un somriure per les ocurrències de la Holly, com quan passeja pel carrer amb el seu nou amic, el seu veí, i espanten un policia amb una màscara de gat i de gos.
Premis i transcendència
La pel·lícula va obtenir dos Oscars, un com a millor banda sonora i el segon per millor cançó: Moon River. Gravat queda a la memòria de l’espectador el moment en què Hepburn canta a la finestra del seu pis amb un toc de tristesa i melancolia. Un clàssic dolç i tendre, tot i el seu rerefons, que mai passarà de moda i que ha donat algunes de les escenes més icòniques i elegants de la història del cinema.