Tres joies ocultes del Festival de Sitges

- Advertisement -

El Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ja ha arribat a la seva fi, i, com cada any, ha deixat als fans del terror i el fantàstic amb un pleníssim sac d’experiències cinematogràfiques, i, a molts d’altres, aquells que no hi han pogut assistir, amb una llarguíssima llista de pel·lícules per posar-se al dia. Per aquest fi, sempre és útil repassar el palmarès de guanyadores, però d’aquesta manera sempre se’n poden deixar algunes molt valuoses d’oblidades. És per això que avui us portem tres recomanacions de “joies ocultes” de Sitges, tres films als quals, tot i no haver guanyat cap premi ni haver aclaparat els focus de la premsa, val la pena que els amants de la matèria donin una oportunitat.

Planète B

Planète B
Planète B

- Advertisement -

Planète B és el segon llargmetratge d’Aude Léa Rapin i es va estrenar a Sitges el dimecres dia 10, durant la segona setmana del festival, a la secció d’Oficial Fantàstic Competició. És una distopia de ciència-ficció que segueix la repressió patida per un grup ecologista a la França d’un futur pròxim. Rapin s’inspira en moviments com el de les armilles grogues a l’època de la covid a França per escopir al públic un discurs desacomplexadament social que denuncia i proposa al voltant de qüestions com la immigració, l’ecologisme, la tortura, el gènere, la violència institucional i la llibertat de premsa. No són temes fàcils de tractar i la directora francesa utilitza sense por la ciència-ficció per accedir al cor i als ulls del públic, fent servir codis del gènere que ens transporten d’Els jocs de la fam (2012) a Civil War (2024), passant per Black Mirror. Rapin es presenta així com a una veu a rellevant a escoltar en el futur en el cinema francès, reivindicant el cinema de gènere com a eina vàlida pel cinema social europeu i commovent amb la sororitat de les seves protagonistes i la mirada interseccional de la seva càmera.

Please Don’t Feed the Children

- Advertisement -

Please Don’t Feed the Children
Please Don’t Feed the Children

Please Don’t Feed the Children ha sorprès i captivat al Festival de Sitges amb un elenc d’actors molt jove i completament entregat a l’òpera prima de Destry Allyn Spielberg, filla del reputat director. El film ens presenta uns Estats Units devastats per una pandèmia zombi en què els infants i joves, per ser asimptomàtics, són assenyalats com a possibles portadors del virus i reclosos en camps de concentració. La història segueix un grup de joves que, fugint cap al sud per escapar del país, cau en mans d’una perillosa dona i del misteri que amaga. 

El debut d’Spielberg compta amb un guió més aviat senzill que, sense floritures, permet una gran execució a la pantalla, a través d’una molt bona demostració de recursos amb la càmera, una estètica semiretro granulada molt vistosa i un llenguatge visual molt expressiu, tot plegat coronat per unes fantàstiques actuacions que acompanyen uns personatges juvenils clàssics però molt ben treballats. Una suma d’elements que fan del film un producte que es pot gaudir perfectament, i, tot i no ser cap gran obra mestra, suposa una més que notable carta de presentació per la jove directora, recordant, guardant les distàncies, a tot un ventall de referents que va des de Compta amb mi (1986) fins a Riddle of Fire (2023), passant per Funny Games (1997), Els nens de les panotxes o Pearl (2022).

It Doesn’t Get Any Better Than This

It Doesn’t Get Any Better Than This
It Doesn’t Get Any Better Than This

It Doesn’t Get Any Better Than This és la gran joia oculta del Festival de Cinema de Sitges. Hom es podria preguntar d’on treu la màgia una pel·lícula amb un pressupost pràcticament inexistent, un equip de tres persones i una vella càmera atrotinada, però la resposta és brillantment simple: de la passió. It Doesn’t Get Any Better Than This és la passió pel cinema de la parella de directors Rachel Kempf i Nick Toti i el seu amic Christian. Amb una molt original premissa que barreja més de vint anys de metratge real i quotidià dels protagonistes amb la trama de terror guionitzada, el film relata en format found-footage i fals documental les experiències paranormals del trio d’amics mentre es preparen per rodar el seu primer llargmetratge de terror. Estem en el terreny del terror paranormal, que, mesclat amb el format gravat en càmera analògica i la naturalitat — fregant la “carregositat”— de Nick i Rachel, ens transporta de cap a referents moderns com El projecte de la bruixa de Blair (2004), Creep (2014) i, fins i tot, al singular retrat sociocultural de How To with John Wilson (2020-2023). It Doesn’t Get Any Better Than This trenca els esquemes de la línia que separa la realitat i la ficció, proposa un cinema desacomplexat i compromesament personal i, diguem-ho, crea imatges tan poderoses amb recursos tan simples que és un miracle cinematogràfic.

- Advertisement -
Mateu Salvàhttps://cinema-viu.vercel.app/
Estudiant d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, és un apassionat del cinema i la literatura. Assisteix anualment al Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya a Sitges i també ha estat a la Mostra Internacional de Cinema de Venècia. En aquest àmbit, ha sigut articulista al 'Diari de Barcelona', on ha escrit crítiques i ressenyes sobre cinema. També ha participat de diversos concursos literaris, essent guanyador del certamen 'La Sagrera Es Mou Per Les Lletres'. És creador i gestor del portal 'Cinema Viu', on penja contingut diàriament, incloent-hi crítiques de pel·lícules, informació d'actualitat i recomanacions.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents