Quan un espectador avesat a veure terror es troba davant seu una petita gran joia cinematogràfica ho sap des del primer pla. I això és el que passa exactament amb Pearl, la nova cinta de Ti West, que funciona com a preqüela de la recent X, i que atrapa des del minut zero amb uns meravellosos títols de crèdits musicals.
La cinta, guanyadora de dos ben merescuts premis a la 55a edició del Festival de Sitges (Millor Director i Millor Interpretació Femenina), explica la història de Pearl (Mia Goth), una jove atrapada i aïllada a la granja de la seva família, formada pel seu malalt pare, la seva dominant mare i el seu absent marit, que només somia amb una vida glamurosa a Hollywood. Quan els esdeveniments i les circumstàncies se li giren en contra, el seny donarà pas a la rauxa.
Amb un crescendo imparable, intel·ligent i violent, l’obra de West demostra que és molt més que una producció cinematogràfica, és una tesi cinematogràfica, a partir de l’estudi psicològic d’una antiheroïna, que transita de l’alegria a la tristesa, passant per una por continguda, fins a arribar a una ira incontrolable. I tot això, el cineasta ho fa recorrent a les seves més que evidents influències i referents cinematogràfics, que van des d’Alfred Hitchcock fins a Brian De Palma, però d’una forma única i, alhora, trencadora.
I la clau perquè la història arribi a pont port amb solvència i credibilitat és, sense dubte, gràcies al gran treball interpretatiu de la jove Mia Goth, que amb cada escena demostra la seva immensa qualitat com a actriu de caràcter, transmetent tota mena de matisos plens de clarobscurs.
I és que un bon director sense un bon actor no és ningú, i està clar que la cinta no seria tan rodona sense la seva intèrpret, que transmet la crisi personal del personatge en temps real, aconseguint una gesta cinematogràfica impressionant en què l’espectador arriba un punt que no saps si riure, plorar o cridar.
En conclusió, Pearl, és una preqüela que ningú havia demanat, però que encara fa més gran a la seva predecessora amb una història d’orígens més a prop del drama que del gore, tot i tenir els seus moments marca de la casa West.
Veredicte
El millor: la classe magistral d’interpretació de l’actriu protagonista i el gran treball de realització cinematogràfica.
El pitjor: l’abrupte trànsit del thriller a l’slasher.
Nota: 8
