‘The Queen’s Gambit’, la gran partida d’Anna Taylor-Joy

- Advertisement -
- Advertisement -

Kentucky, dècada dels 50-60. En plena Guerra Freda, la jove Beth Harmon és una òrfena amb una aptitud prodigiosa per als escacs que lluita contra les seves addiccions mentre tracta de convertir-se en la millor jugadora del món. A priori, i llegint aquesta mini síntesi de l’argument de la nova sèrie de Netflix, tindries dubtes si començar-la o no. Primer de tot, el tema escacs… si no hi has jugat mai o només t’han interessat com un mer passatemps sense massa pretensions, segurament no et fixaries en aquesta sèrie. En segon lloc, addiccions… Quants maldecaps porten i que difícils són de combatre. Realment tindries ganes que et mostressin les addiccions d’algú altre, quan, i pot ser o no, tu estàs combatent amb les teves pròpies, siguin quines siguin?

The Queen’s Gambit, dirigida per Scott Frank (Godless, 2017) i basada en la novel·la homònima de Walter Tevis, ha de lluitar contra els tòpics injustos i absurds de què parteix. Un important handicap, enfront altres ficcions i que és la seva pròpia premissa, els escacs. Aquest joc, que no gaudeix d’una popularitat generalitzada i que en moltes ocasions s’ha titllat com l’activitat avorrida dels inadaptats, és justament el fet que la fa una triomfadora. Aconsegueix derrotar aquests conceptes preconcebuts i atreure un espectador que, si confia en el que té davant, no trigarà a entrar en la partida. Una història molt ben explicada i impecablement presentada, i que, precisament per això, és molt més del que, a priori, es podria esperar.

Una servidora, només capaç de dir que hi ha fitxes i caselles blanques i negres, ha quedat meravellada amb aquesta sèrie que gira gairebé totalment al voltant d’un tauler. Poc m’imaginava acabar emocionada, entre llàgrimes, i connectant amb una passió que res té a veure amb mi. The Queen’s Gambit és realista, emocionant i crua. La seva capacitat de contagiar-nos una passió que va molt més enllà de les peces d’escacs i que respon a necessitats que, tot i no ser les nostres, sabem reconèixer i ens connecten amb la protagonista de la història, Beth Harmon (Anya Taylor-Joy, Peaky Blinders, 2019). El seu personatge és una joia en mans d’un diamant, un regal per a l’actriu, que amb una interpretació brillant, transforma la seva gràcia natural i el seu aire inquietant, en dolçor, feresa o fragilitat depenent de la situació, i que ens fa pensar en la Kasey Cooke de Múltiple (M. Night Shyamalan, 2016). Ella farà evolucionar el seu personatge endinsant-se més i més en les diferents etapes vitals que van succeint, i que de ben segur que el camí hauria estat molt menys intens i molt menys sensorial sense la mirada penetrant, juganera i transparent de l’actriu argentina-britànica.

Peons, torres, alfils, cavalls, reina i rei es converteixen en el centre de la vida de la Beth, l’única cosa que la manté dempeus, fins i tot, en els moments més complexos. Ella és el retrat del geni, altiu i orgullós davant les càmeres, però trencat en la solitud. En aquesta figura, Scott Frank i Allan Scott (Kon-Tiki, 2012), responsables del guió, saben jugar impecablement la partida d’allò que és arquetípic i tòpic per convertir-ho en aliat i valuós. Un guió com a camí recorregut per la protagonista amb la columna vertebral dels escacs, en què s’estudia les addiccions, el caràcter, les necessitats més bàsiques i pures, i els fantasmes que amaguen els grans i brillants ulls de la Beth. Tot això regat amb uns plans agressius i arriscats, una fotografia i un art que enamoren i embolcallats per un vestuari i perruqueria que combinen a la perfecció amb l’evolució del personatge de Harmon.

The Queen’s Gambit és una representació realista i crua dels orígens de les addiccions, els motius i les seves conseqüències, no només en la Beth sinó en altres personatges que pivoten al seu voltant. La vida de la protagonista que no tindria cap sentit sense la influència, amb més o menys mesura, dels homes que l’ajuden en el terreny dels escacs, i la dona que la va adoptar. Amb tots ells es va trobant en llocs i ambients diferents, i tots posen el seu granet de sorra en la trajectòria de Harmon. Descobrirà la seva fascinació pels escacs en el soterrani de l’orfenat Methuen on va a viure quan es queda òrfena. Aquí és on veu jugar al conserge Mr. Shaibel (Bill Camp, Joker, 2019), que amb el seu caràcter fred, distant i desconfiat ensenya i obre el camí dels escacs a una Beth que té vuit anys i que no podrà fer res més que jugar partides furtives amb ell i començar a inventar-ne dins el seu cap. Un altre personatge que té un rol molt important a la vida de Beth és la seva mare adoptiva, Alma Wheatley (Marielle Heller, A Walk Among the Tombstones, 2014), amb qui es trasllada a viure a Lexington, Kentucky. Problemes familiars i un comportament poc convencional fa que l’Alma entauli una curiosa relació amb la seva filla adoptiva. Ambdues són, d’alguna manera, dones fora de la seva època que es troben i s’entenen en moltes ocasions mitjançant silencis. Amb la seva nova vida, la Beth s’apunta a tornejos d’escacs i guanya moltes partides, sobresurt dins el món juvenil dels escacs, la qual cosa l’ajuda a desenvolupar amistats amb diverses persones, totes elles del gènere masculí. Destaquem en Harry Beltik (Harry Melling), en Benny Watts (Thomas Brodie Sangster) i en Townes (Jacob Fortune-Lloyd). Són personatges que viuen el món dels escacs de maneres molt diversa i que provoquen canvis en la Beth i la seva manera de veure i viure les competicions i la vida. Evidentment no hem d’oblidar el personatge que ocupa la ment de Harmon en tot moment, conscientment o inconscientment, la seva fita i el gran rival a batre, Vasily Borgov (Marcin Dorocinski).

És cert que el més valuós de la sèrie és la capacitat de convertir una passió aliena i desconeguda en pròpia i desitjable, però també ho és l’anàlisi de la pèrdua, la necessitat de sentir-se estimat i acompanyat, l’autoestima i les inseguretats creades en nosaltres a través del dolor o del rebuig extern. Barreja de la visceralitat, fredor i estratègia del joc amb la ràbia, dolor i enuig que pot produir una errada o una derrota. Estima, admiració, por i unió, emocions que potser es deixen fora quan es pensa amb els escacs, però que es posen a l’equació en els set capítols de la sèrie. Un joc de tensió, nervis, adrenalina i també emoció que aporta el magnetisme de la mirada de Taylor-Joy, amb la qual es juga constantment.

1.d4 d5 / 2.c4, aquests són els moviments que fan blanques i negres, i que caracteritzen l’obertura d’escacs gambet de dama el qual dona nom a l’aplaudida sèrie de Netflix. Tots els moviments d’escacs que hi apareixen són autèntics gràcies a la magnífica feina d’assessorament de l’excampió mundial Garri Kaspárov i l’entrenador Bruce Pandolfini. I juntament amb una ambientació molt real del món que envolta les competicions d’escacs, amb personatges, rutines i mecàniques específiques, li donen una aura molt particular. Una sèrie que és addictiva, un ball molt ben portat per una figura principal magnètica i reforçat i acompanyat per actuacions de classe mundial amb un llenguatge visual enlluernador. Una sèrie que es gaudeix per la capacitat que té d’explicar la història d’un personatge poc usual d’una manera subtil, adulta i intel·ligent. En un mercat seriòfil, en què es busca cada vegada més l’impacte ràpid i produir a l’espectador la sensació que no pugui ni respirar pels constants girs narratius, The Queen’s Gambit ho aconsegueix. Introdueix a la seva trama de forma natural la temàtica feminista, així com una mirada original i intel·ligent sobre assumptes geopolítics en les competicions internacionals entre els Estats Units i la Unió Soviètica. El personatge de la Beth Harmon no és real, però està tan ben construït, de manera original i creïble, que la sensació que et queda quan acabes de veure la sèrie és que podria molt ben existir, i això, és un mèrit que la fa destacar enmig de moltes altres sèries.

Veredicte

Agradarà: A tot aquell que la comenci a veure i que es deixi portar per la química d’un amor a primera vista que dura set capítols.

No agradarà: M’atreviria a dir que a ningú. Tot i que segur que hi haurà persones que li trobaran algun ‘contra’.

- Advertisement -

Enganxòmetre: 8,5

Nota: 8,5

- Advertisement -
Ingrid Centena
Ingrid Centena
Diplomada en Humanitats i Màster en Gestió Cultural. Les seves passions: llegir, escriure i la cultura en general. Enamorada del cinema i de les sèries… Què tria? El cinema a les sales de cinema i les sèries a les diverses plataformes actuals. Li apassiona el gènere negre, el terror i la psicologia, i són aquestes tres coses les que li agrada trobar a la pantalla, gran o petita. El temps que li ofereix la vida el dedica en gran part a la seva feina a la Direcció de Serveis de Formació a la Diputació de Barcelona, a la tasca com a mare i a les ja citades passions

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents