‘The Midnight Gospel’: El podcast extraterrestre de Netflix

Un jove alienígena, Clancy, viatja a diferents planetes buscant convidats que es vulguin deixar entrevistar pel seu podcast. De primeres, la premissa sembla senzilla i fàcilment assumible, però The Midnight Gospel va molt més enllà.

Recomano que, abans de res, vegeu el tràiler. El que mostra, un deliri de colors, personatges i situacions cada una més absurda que l’anterior, és exactament el que es pot veure a la sèrie, que és la nova aposta de Pendleton Ward, creador de la ja mítica Hora d’Aventures (2010-2018). Aquest circ que es desplega davant nostre és l’excusa per portar a Netflix el podcast The Duncan Trussell Family Hour, de gran èxit als EUA i, de moment, amb més de 400 episodis. La sèrie redueix la seva essència a 8 entregues d’una mitja hora aproximadament, però és suficient per entendre perfectament als creadors i la seva proposta.

En el pla literal, acompanyem a Clancy, autor del podcast espacial que dóna nom a la sèrie, en les seves visites a diferents planetes emmagatzemats dins un simulador, en les que busca personatges interessants que vulguin conversar amb ell sobre res i tot a la vegada. Mentre parlen, i nosaltres escoltem, també hauran de sobreviure a una apocalipsi zombi, escapar d’una presó on equivocar-se suposa morir, i completar una gesta medieval per salvar un príncep i retornar-lo al seu amor vertader, entre altres somnis i al·lucinacions.

Però The Midnight Gospel és molt més que el pla literal. De fet, es podria debatre si la imatge no és, en aquest cas, anecdòtica. En realitat, les converses són peces del podcast real en què es basa la sèrie, personificades en figures d’allò més imaginatives, però que sempre mantenen les veus reals. Per això, i per gaudir al màxim de la sèrie, és recomanable investigar una mica abans o després de cada capítol, i ubicar en el nostre món, real i avorrit, les veus de, per exemple, un petit ocell que representa l’ànima humana.

Si totes aquestes idees us semblen massa extravagants, deixeu de banda un moment l’animació per centrar-vos en el contingut. Duncan Trussell, còmic i conductor del podcast original i, aquí, veu de Clancy, discuteix amb els seus convidats matèries tan profundes com la mort, l’espiritualitat, la necessitat de sentir-nos acompanyats… vuit temes específics i, d’alguna manera, encadenats un amb l’altre que, tot i el vertigen que poden provocar, se’ns presenten tranquil·lament, despertant una certa enyorança per les converses de bars. Encara que puguin semblar premisses presumptuoses, la naturalitat amb què els convidats presenten les seves opinions (i sempre opinions!) permet que l’espectador s’apropi encuriosit a la conversa.

Si algun aspecte caracteritza la sèrie, aquest és la disrupció entre la imatge i la paraula. El que veiem es correspon amb el que escoltem, però l’absurditat que inunda l’escena crea, inevitablement, una ruptura que separa les dues dimensions. Això, però, juga a favor de l’espectador i de la mateixa sèrie. El millor que ofereix The Midnight Gospel és la possibilitat de disposar de tres formats en un: pot ser una aventura animada d’allò més surrealista, un podcast de fons per omplir els silencis del dia a dia o una experiència que demanda tota la nostra atenció. El que no es pot negar és que, aquesta proposta (in)formal obre un món de possibilitats de cara al futur de la possible ficció? per tota una nova manera de crear contingut i entreteniment.

La proposta també desafia un dels pilars de Netflix. Aquesta no és una sèrie per fer una marató. Trobeu-vos amb ella un cop cada dia, o fins i tot un cop cada setmana. Així arribareu molt més disposats a un darrer capítol que és, sens dubte ni espòiler, el més emotiu.

Em fa la sensació que qualsevol cosa que pugui escriure no s’arribarà a apropar al que veritablement és The Midnight Gospel. Només puc dir que és un viatge experimental i amb companyies delirants, però entranyables (Charlotte, sobretot) per les grans qüestions de la humanitat que, ara més que mai, es demostren universals.

Veredicte

Agradarà: Als fans dels podcasts, als fans de l’experimental i a tots els que segueixen desperts de matinada.

No agradarà: A tots aquells de “els dibuixos són per nens petits”.

Enganxòmetre: 7

Nota: 9

Maria Garau
Maria Garau
Estudiant de Comunicació Audiovisual i apassionada de les ficcions de qualsevol classe, les gaudeix per igual al sofà de casa amb amigues o a les sales de cinema. Li interessa profundament el cinema i les sèries en totes les seves formes, però res igualarà mai 'Shrek 2', diu.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents