Després de quatre temporades i 53 episodis, The Good Place s’acomiada aquests dies per sempre més dels teleespectadors que han seguit fidels les peripècies d’Eleanor Shellstrop, la noia malparlada que per error aterra al que ella creu que és el “Lloc bo”, un espai semblant al cel. Una de les comèdies més positives i filosòfiques de la televisió americana, aquesta és una sèrie que ha donat alegries i algun disgust als seus seguidors. Tanmateix, val la pena fer un petit forat dins de l’agenda seriòfila per homenatjar a aquesta creació original de la NBC, acomiadant-nos així dels seus personatges com Déu- o, en aquest cas, la jutgessa Gen- mana.
Creada per a un món millor
El co-creador de The Good Place, Michael Schur, ha esmenat diverses vegades que l’obra de teatre A porta tancada de Sartre i la corrent filosòfica del Contractualisme són dues peces clau per la creació de la sèrie. I és que la filosofia i la religió no només han esdevingut el context perfecte per crear humor, sinó també l’eina perfecta per transmetre als seguidors la idea que un món millor és factible.
És possible fer que un individu esdevingui millor persona? Aquesta premissa és la que ha imperat durant les quatre temporades en les que hem vist créixer a cinc personatges que ningú volia que acabessin torturats durant la resta de l’eternitat al “Lloc dolent”. La barreja entre la tendresa inerta i defectes entranyables dels seus personatges en conjunt amb les fuetades àcides a la religió i a la societat que es van succeint creen el còctel perfecte que fa que The Good Place trobi l’equilibri ideal per satisfer a tothom sense arribar a ofendre descaradament a ningú. Així, Schur crea una feel-good movie de 1.233 minuts amb tots els ingredients necessaris perquè la feina feta acabi tenint un (major o menor) impacte en l’espectador.
Els reis de la comèdia
Sens dubte, una de les coses que fa brillar de la sèrie són els personatges, cada un més exagerat, hilarant i rocambolesc. L’actriu Kirsten Bell és la gran protagonista de la sèrie, en el seu paper de jove egoista que haurà d’aprendre totes aquelles lliçons a les que no va parar atenció en vida si vol aconseguir el seu objectiu. Però, tal com diu Sartre, són les persones les que fan l’infern, i en el seu periple aprendrà a estimar també a aquells que l’envolten. Des de l’egocèntrica i multimilionària Tahani Al-Jamil —interpretada per Jameela Jamil—, passant per l’indecís professor de Filosofia Chidi Anagonye i fins a l’ignorant Jason.
Però aquest fantàstic grup d’intèrprets ha estat acompanyat per la flor i nata de la comèdia televisiva dels Estats Units durant les seves quatre temporades. Un gran nombre d’eterns secundaris troben a The Good Place un lloc on deixar petjada amb les seves actuacions. N’és un exemple clar Ted Danson, en el paper de l’arquitecte Michael i conegut pel seu paper a Cheers; Jason Mantzoukas, en el paper del geni Derek; o l’estrella de Saturday Night Live Maya Rudolph, interpretant la jutgessa Gen.
Malgrat el poc arc de transformació que pateixen els seus personatges durant les últimes etapes de la sèrie (sorprenent tenint en compte la premissa de la sèrie), els actors que els interpreten aconsegueixen que no ens avorrim d’ells i que els seguim fidelment fins al mateix infern sense tenir en compte les seves imperfeccions, i això també és d’admirar.
Un final digne per a una temporada irregular
Una altra de les grans virtuts de The Good Place sempre ha estat saber sorprendre amb els seus girs de guió. A mesura que avançaven les temporades, molts es preguntaven quins racons d’aquesta peculiar vida després de la mort quedaven per explorar, però els creadors aconseguien expandir-lo fins a extensions realment impensables. Almenys fins a la tercera temporada. Serà per cansament o potser perquè aquest xiclet ja no s’estirava més, però el cert és que aquesta quarta i última temporada, dividida en dues parts, per molts espectadors estava esdevenint un pèl avorrida i repetitiva. L’evolució dels personatges s’estancava, i les peripècies a les que s’enfrontaven es feien més pesades tot i la gran transcendència que tenien sobre el paper.
Malgrat tot, el gran final per The Good Place va aconseguir tancar el cercle amb la intenció de donar-los un final digne als seus protagonistes. A qui li importa si era el final que tothom esperava? És igual si no hi ha cap gir enginyós a l’últim moment. L’últim episodi arriba no només per homenatjar els protagonistes, sinó per demostrar-nos com de decebedora pot ser l’autorealització, quelcom que també es pot aplicar a la finalització d’una sèrie. Res de “me n’esperava més” ni “el final no està a l’alçada de la resta de temporades”; aquest gran tancament ens recorda, una vegada més, que l’important és el viatge, tot allò que una sèrie ens pot fer sentir, i no pas com acaba.
Veredicte
Agradarà a: Aquelles persones que frisin per girs de guió sorprenents i vulguin alguna cosa més que una comèdia fàcil.
No agradarà a: Els dimonis sense ànima.
Enganxòmetre: 10
Nota: 7
