The Flight Attendant, la sèrie basada en la novel·la homònima de Chris Bohjalian, resulta ser una proposta fresca, entretinguda i lleugera. Un thriller ple d’humor i misteri creat per Steve Yockey i que suposa la demostració que Kaley Cuoco és molt més que una bona actriu de comèdia. Després del seu reeixit pas per The Big Bang Theory (2007-2019), Cuoco s’ha vist davant l’enorme repte de trencar amb els estereotips que giren entorn de la seva carrera actoral. L’actriu sempre serà Penny, això és indubtable, però potser després del visionament de The Flight Attendant ens adonarem que el seu personatge a la sèrie, Cassie, afegirà matisos dramàtics al seu conegut costat còmic.
Et ve de gust pujar al vol?
La sèrie The Flight Attendant d’HBO s’enlaira amb un opening molt acolorit i que recorda bastant als títols de crèdit de la cinta d’Steven Spielberg Catch Me If You Can (2002). La sèrie ens presenta a Cassie Bowden (Cuoco), una hostessa de vol bastant vividora, que quan no treballa es dedica a beure quantitats industrials de vodka, festejar i tenir un final feliç gairebé totes les nits. En un dels vols que fa, destinació a Bangkok, coneix a Alexander (Michiel Huisman, The Haunting of Hill House, 2018), un passatger de l’avió. Després d’una nit de luxúria per part dels dos implicats, ella es desperta amb el cadàver d’Alex al seu costat i tot el seu món es converteix en una bogeria. Aquest crim i el fet de no recordar res del succeït durant la nit, farà que la seva vida faci un gir de 180°.
The Flight Attendant és bàsicament Kaley Cuoco, està dissenyada per al seu lluïment personal, actuant i produint, i aconsegueix divertir-nos alhora que angoixar-nos amb les seves estranyes i males decisions. La sèrie recorda bastant a Killing Eve (2018-), multitud de localitzacions, thriller amb elements còmics, i en el fet que Cassie, ficada en plena recerca de l’FBI, decideix fer la seva pròpia investigació amb ajuda d’una amiga advocada i les seves companyes de vol. Apareix també una misteriosa dona amb qui va estar aquella nit fatídica, Miranda. Però anem per passes.
El millor dels personatges és la química que tenen Cuoco i Huisman, encarregat de donar vida, o no, a Alex, el cadàver amb el qual es desperta Cassie. Un altre dels personatges a destacar és el d’Annie, interpretat per Zosia Mamet (Girls, 2012-2017), la millor amiga i advocada de la protagonista, que lluita per fer un bon paper d’amiga alhora que de professional del dret, una complicada situació a causa de la quantitat d’errades que comet la conflictiva hostessa.
El punt fort de la sèrie és la posada en escena, l’enquadrament fent ús de la pantalla partida en diversos plans simultanis al més pur estil Brian De Palma (Carrie, 1976). Aquest recurs incideix en la fragmentació espacial del relat, que juntament amb l’ús de la llum, matisa a la perfecció en quins moments estem davant una situació ‘real’ i en quins davant situacions transformades per la ment de Cassie. Tot plegat, dona dinamisme a l’acció i al mateix temps ens ajuda a centrar-nos, al fer un resum en pocs segons del que està passant. Les imatges són plenes de grans contrastos de color i es compaginen magistralment amb una meravellosa banda sonora, composta per Blake Neely (You, 2018-2019), que aconsegueix captar el to misteriós de la sèrie.
Tot plegat ens porta a fer un viatge per desencallar la ment d’una hostessa borratxa i esbrinar, al seu costat, el que va passar aquella nit. The Flight Attendant resulta ser un exercici clàssic de thriller localitzat en diversos enclavaments (Roma, Bangkok i Nova York), però afegint-hi una part una miqueta sobrenatural, aspecte que dona peu a un ús renovador o, més aviat, diferent del recurs del flashback. Aquest fet, juntament amb la seva part còmica, dota a la sèrie de lleugeresa i pur entreteniment. És a dir, no només es produeix en l’espectador la necessitat de voler arribar a saber qui ha comès el crim i d’anar resolent tots els secrets que va plantejant la trama, sinó que també presenta aquesta part més lúdica que permet la cessió de part de l’espai narratiu per a la reflexió de l’espectador sobre totes les pistes que s’estan filtrant.
El problema d’aquesta tragicomèdia és que va de més a menys. Comença explotant magníficament la trama de suspens i comèdia, i a partir de la meitat de temporada baixa considerablement l’interès tirant de situacions dramàtiques una mica forçades. En determinats moments cau en el caos, unes certes presses i subtrames no massa cridaneres (la de la seva companya Megan, Rosie Perez (Birds of Prey, 2020), tot i que al final entenem per què existeix), que et fan desconnectar i embolicar-te una mica. Val la pena veure-la? Diria que sí. És divertida i té moments i girs bastant hilarants, a vegades fins i tot ridículs. Es veu de pressa, la seva trama és original i té el seu què, a part d’unes més que convincents interpretacions. En definitiva, aconsegueix amb escreix l’objectiu primordial de tota sèrie: entretenir. No obstant això, no pot ser considerada com una sèrie que ha de deixar un llegat. No és un problema, ja que la sèrie tampoc ho pretén, tot i que ha aconseguit dues importants nominacions al Globus d’Or d’enguany, Millor Sèrie de Comèdia i Millor Actriu Protagonista en Comèdia. Objectiu aconseguit.
Veredicte
Agradarà: És una gran elecció per a aquells que busquin començar una sèrie amb l’única finalitat d’entretenir-se.
No agradarà: Als que busquin més recursos que els que dona la mateixa Cuoco en pantalla, cada deu segons, amb cara de pàmfila despistada o rossa ximple.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7
