Talk To Me, acabada d’estrenar el passat 11 d’agost als nostres cinemes, es presentava com la pel·lícula de terror de la temporada i la més impactant segons les imatges prèvies vistes. Ha tingut una campanya de promoció força destacable, poc comú dins el gènere de terror. I el cas és que és un bon film, allunyat de certs histrionismes i clixés. Sobre un pressupost de 4 milions de dòlars, aconseguir-ne 31 a escala global no està malament. Però tot i ser un film notable, et deixa amb ganes de més, perquè el producte s’ho val.
El títol del film beu directament del seu punt central: agafes una mà i li dius que et parli, com un joc d’adolescents que no saben fer res més, entre festa i festa. I la connexió està feta. A partir d’aquí, controlem l’entorn i els segons o la cosa pot anar-se’n en orris. Esperàvem indagar més en aquest aspecte, més contundència. Però tampoc li podem retreure perquè el film resol amb eficiència l’equilibri entre setpieces. Després d’un inici contundent que ens posa en alerta, veurem com es crea una atmosfera pausada però atractiva: bona posada en escena, bona direcció, actuacions serioses i creïbles. La trama va in crescendo i tot i tenir els millors moments a mitjan metratge, continuarem amb un relat fosc i elegant sense desmerèixer el viatge i el resultat final.
Un relat de terror ben escrit i madur
Talk To Me se’ns pot presentar com un terror juvenil, i certament ho és, però en el seu favor podem dir que s’allunya del toc juvenil clàssic (com l’excel·lent Bones and All, un relat independent i poètic amb molta càrrega psicològica), dels estereotips i tòpics del gènere, dels recursos fàcils i els diàlegs buits i ens delecta amb un relat ben escrit i madur, enfocat de manera adulta, que emfatitza en els traumes familiars i la desconeixença de les noves generacions, càmera en mà, del que no controlen.
A Talk To Me gaudim de sessions d’espiritisme a través d’una mà embalsamada (vist en els tràilers), una mena de droga de regust cinematogràfic original, sessions enfocades per a una generació zeta que utilitza les pantalles com a armes poderoses i se’n riu de la violència o el mal aliè, però quan els posen davant forces incontrolables veuen que no tot son flors i violes.
Aire fresc al gènere
El cinema australià ens ha donat un grapat de bons films del gènere els últims anys i Talk To Me no és pas diferent. Dirigit a quatre mans per Danny i Michael Philippou, els dos en presenten un prometedor debut. El film dona un aire fresc al gènere, de trama original, cuidada producció i certs punts d’autor, que si begués més d’aquests potser ja parlaríem d’un clàssic, com aquells plans negres amb poca llum per indicar l’interior d’un pensament o una vivència, primers plans poètics foscos o sagnants, o el neguit de pensar que hi ha quelcom a un segon pla que no controlem.
El film realment ens manté enganxats, com els que agafen la mà. Sense tenir una gran sensació de por i no mostrar ensurts fàcils, ens agafem més a la seva psicologia directa i a la foscor del relat. Talk To Me no enganya a ningú. El seu metratge no és gens llarg i conté un interessant final. No en va no han tardat a enunciar que una segona part està de camí. L’esperarem, i guardarem les sessions d’espiritisme per a quan toquin.
Veredicte
El millor: és refrescant, amb una bona posada en escena i un relat madur.
El pitjor: manca un plus de contundència, tot i estar ben equilibrada.
Nota: 8
