Presentada com una comèdia, la pel·lícula Tenor (Ténor, 2022) amaga una profunda reflexió sobre un tema tan d’actualitat com el de la meritocràcia i l’herència. Està dirigida i coescrita per Claude Zidi Jr. en la seva segona pel·lícula al capdavant, aquest cop en solitari (i sí, fill del reconegut director i guionista Claude Zidi). La pel·lícula ens presenta a un jove dels suburbis de París, destacat a l’escola, fins al punt de què el seu germà gran (que el cataloga directament de geni), li paga les classes de comptabilitat com una palanca per assegurar-li un futur més prometedor al que aspiren la resta de joves del barri.
El germà gran, un ‘brutot’ forçut, es guanya la vida en baralles clandestines nocturnes, sense protecció i sense regles, lluites d’una gran violència fins al punt que el que perd no acaba mai ben parat (el que guanya també acaba amb seqüeles, evidentment). El germà gran, al que li costa expressar-se correctament per la seva evident falta de vocabulari i d’educació, representa l’ascens a la societat a través de la força bruta, on no importa de qui ets fill, només importa si pegues més fort que el teu rival i aguantes els cops dels contrincants. Si guanyes el combat ets el rei i t’apropies amb una part important de les apostes. Ara bé, aquest tipus d’ascens només té una pega… o, millor dit, dues: que et pot detenir la policia si t’enxampen, o que pots perdre el combat i no guanyar res o molt poc (a més d’acabar malferit amb una mica de mala sort).
A la pel·lícula li passen les dues coses, però això no és el tema principal de l’argument. El protagonista és el germà petit (de vint-i-pocs anys), que a més de ser un bon estudiant és cantant de rap i és força bo també en això i ho demostra en diferents concursos, tant en la improvisació com en la rima de les seves paraules i en la defensa de les seves conviccions que no són més que les de la seva colla, multicultural i multiètnica, en realitat com la de la resta de colles del barri.
L’actor que l’interpreta és Mohamed Belkhir, conegut pel seu nom artístic MB14 (que correspon a les seves inicials i a un número que l’ha acompanyat des de petit, com ha reconegut a diverses entrevistes). Va començar com a cantant de rap però des del 2010 es va canviar pel beatbox, una disciplina musical on cantant reprodueix qualsevol classe de sons, creant composicions imitant especialment instruments musicals de tota mena. Des del 2015 ha guanyat concursos molt importants a escala mundial convertint-se en tot un fenomen. El 2016 va ser convidat a competir al programa The Voice a França, guanyant el segon lloc i, el més important, el va ajudar a guanyar molta popularitat. Aquesta és la seva primera pel·lícula i ha pogut demostrar amb escreix el seu talent.
El jove, a més d’assistir a les classes de comptabilitat i participar en els concursos de rap, també treballa repartint menjar a domicili, i és aquí on l’atzar el porta a l’Òpera Garnier de París i, sense voler, acaba en una classe d’òpera. Per un instant, es queda embadalit escoltant cantant a una de les alumnes i el menyspreu amb què el conviden a sortir un cop ha lliurat el paquet fa que els canti rap per despit i, també, una mica d’òpera… sorprenent la professora.
I és aquí on apareix el paper del mentor, absolutament fonamental en molts sentits. Primer, en reconèixer el talent. Segon, en insistir en que provi aquesta disciplina artística. Tercer, en ajudar-lo a incorporar-lo a les seves prestigioses classes. I quart i més important, acompanyant-lo en el seu procés, escoltant-lo i empatitzant amb ell. La mentora està interpretada per la veterana actriu Michèle Laroque que, entre d’altres, ens regala una escena memorable quan balla, en la intimitat de casa seva, al ritme del disc que li ha regalat el seu deixeble. Si ella li obre els ulls a tot un món d’obres i autors d’òpera, ell li regala un disc del conegut com a rei del rap, ni més ni menys que del malaguanyat Tupac Shakur (1971-1996), també conegut artísticament com a 2Pac.
Les classes d’òpera el fan descobrir que els seus companys es desplacen amb xofer privat, que alguns disposen d’un teatre dins de casa seva (no és broma) o de què es poden moure per l’edifici de l’òpera com si fos casa seva perquè els seus pares són mecenes de la institució. Aquesta superficialitat i classisme li fa amagar als seus amics i família el que està fent, inclús la decisió de què ha acabat abandonant les classes de comptabilitat com a símbol d’un canvi cap a un camí que el faci feliç.
La pel·lícula és una constatació de la importància d’estar en el lloc adequat en el moment adequat, de la importància d’aprofitar les poques oportunitats que tenim i, sobretot, la importància de trobar a les persones idònies en el camí, no tothom pot ser mentor. I, sobretot, es la constatació de les diferències arrelades a la nostra societat que et fa pensar que no seràs mai dels seus… però també sabem que els teus… que els teus no et deixaran mai.
