Després del seu pas per la secció competitiva del Festival de Canes, Romería ja ha arribat a les pantalles catalanes. Es tracta del tercer llargmetratge de Carla Simón on, novament, torna a partir de fets autobiogràfics. Estiu 1993 mostrava com va ser la seva infantesa després de la mort dels seus pares i a Alcarràs ens parlava de les vacances amb la seva família materna. Amb el seu nou film, Simón expandeix el seu món personal i, sense ànim de fer espòilers, ens descobreix que és un multivers amb inesperades portes a altres dimensions.
Sense deixar de banda el seu relat a mig camí entre l’autoficció i la biografia, Carla Simón torna al passat per explicar-nos la relació amb la seva família paterna. Després de la mort del seu pare, per un tema administratiu, descobreix que no consta com la seva filla. Es trasllada a Vigo per aconseguir un document que certifiqui la paternitat i retrobar-se amb una part de la família que l’ha ignorat.
Romería
Romería: un viatge
Fruit d’aquest doble vessant narratiu, Romería té moments propers als llargmetratges anteriors on la directora orquestra grans trobades familiars i descriu cada personatge sempre des del punt de vista d’una narradora externa: una neta arribada de Catalunya que, després de molts anys fora, aterra a la família i que pretén descobrir els misteris que envolten la mort del seu pare per SIDA. Però per la jove Carla hi ha també un segon nivell narratiu vinculat a una indagació personal, un voler trobar el seu lloc al món. Això comporta una investigació paral·lela sobre la vida dels seus pares a Vigo, just en el moment que va ser concebuda. Per això el relat familiar es complementa per passatges més descriptius i poètics de la ciutat, el mar…
Aquesta segona línia narrativa ens trasllada a la Carla Simón del curt Llacunes, una peça on recuperava els diaris de la seva mare i els fusionava amb les imatges que havia capturat durant el seu viatge real a Vigo. D’alguna manera, Romería vindria a ser un making of que mostra com es va rodar aquest curt, un documental de la seva postadolescència A Romería, amb més mitjans i més experiència sobre la vida, torna a revisar els textos i les reflexions maternes, però les amplia a partir d’un nou diari que ella mateixa escriu, superposant passat i present. Tancant les ferides del temps. Ferides com l’oblit dels morts per SIDA als anys 80 a qui la directora fa un emotiu i inesperat homenatge.
Romería
Obtenir el reconeixement legal de la família paterna és molt més que un tema identitari. És també la clau d’accés a la beca que li permetrà estudiar cinema i dedicar-se a la seva passió. Romería, és una reivindicació de Simón com a directora amb una veu pròpia. Una creadora que amb les seves senzilles històries familiars (però de calatge universal com demostra l’èxit aclaparador dels seus films allà on s’estrenen) ha intentat filmar el món per comprendre’l. Per aquest motiu, un cop acabada la projecció, un no pot més que fantasiejar amb les noves aventures cinematogràfiques que ens portarà la Carla Simón.
Fins aquí el meu comentari sobre Romería de Carla Simón que no voldria acabar sense parlar del tram final (qui no vulgui espòilers que no continuï llegint). He fet al·lusió anteriorment al multivers Carla Simón. No era només una broma, és també el que passa al tram final del film on el realisme, per intervenció de la santa companya o de l’alcohol, comença a mutar fantàsticament fins que la protagonista es retroba amb els seus pares i pot, per uns instants, viure amb ells. I qui diu màgia també en pot dir flashback i així no ferim la sensibilitat dels més enganxats al realisme. És un fragment que torna als orígens, a la ingenuïtat prèvia a la pandèmia del VIH. Un moment de llibertat, amor i dolce far niente (a banda de traficar, ja m’enteneu) que va quedar truncat per la mort i la SIDA. Una forma d’ajustar comptes amb el passat i mirar en direcció al futur. Quelcom que ja havia assajat a Carta a mi madre para mi hijo, on es produïa una paradoxa temporal i emocional on la directora coincidia amb la seva mare (amb Lole i Manuel com a fons musical). Curant ferides, tancant etapes gràcies al cinema.
Veredicte
El millor: La hibridació narrativa.
El pitjor: El seu ritme lent.
Nota: 8
