Arriba un moment a la carrera d’un actor/actriu d’èxit en que, si ho has petat molt, et pots situar una mica per sobre del bé i el mal. Un moment el la teva vida professional en que t’ofereixen una muntanya de projectes i tu només tries els que de veritat vols fer perquè com a intèrpret t’omplen i saps que pots demostrar que ets algun dels homes bons. Richard Gere i Norman és un exemple claríssim d’aquest cas. El protagonista del film no només gaudeix del seu paper sinó que sap que pot treure el millor d’ell mateix encarnant a un inversor de segona fil que es busca la vida per estar entre els grans. La pel·lícula, a més, ens arriba també subtitulada en català.
La manera com Norman Oppenheimer es relaciona amb la gent és la pròpia d’una aranya fabricant una teranyina barrejada amb una aparença d’innocència i bondat que en realitat és el més pur maquiavel·lisme. I potser us donarà la sensació que parlo massa del protagonista del film… Però és que Norman ÉS Richard Gere. La pel·lícula assenta totes les seves bases i posa tots els focus en l’actor que s’agrada i ens guia per una vida inquietant, misteriosa i molt angoixant que segurament atraparà a l’audiència. A més, els secundaris són la una comparsa ben articulada que ajuden al protagonista a lluir encara més sense que cap d’ells desentoni.
El film potser peca d’intranscendent i pot confondre perquè no és ben bé ni una comèdia, ni un drama, ni un thriller psicològic tot i tenir elements de tots aquest gèneres i subgèneres. Però oblideu les etiquetes i deixeu-vos convèncer per Norman Oppenheimer. Potser rieu, potser us estresseu, potser us identifiqueu amb ell o coneixeu algú que és com ell. La gràcia del film és deixar-se caure a la teranyina i espera que vingui l’aranya. Descobrireu una de les millors interpretacions de la carrera del que va ser un american gigolo i un oficial i cavaller quan encara no tenia els cabells tan blancs. Sens dubte una bona tria per inaugurar el Barcelona Film Fest que va tenir lloc la setmana de Sant Jordi. Si voleu reviure la visita que Gere va fer a Barcelona no us perdeu aquesta crònica.
Veredicte
El millor: un Richard Gere amb majúscules.
El pitjor: la indefinició dels gèneres potser descol·loca més d’un espectador.
Nota: 7
