Madrid 1928, l’Alba comet un homicidi i per no anar a la presó fa un tracte amb la policia per robar a la Companyia Telefònica. Allà hi coneix tres dones: la Carlota, l’Ángeles i la Marga amb les quals iniciarà una forta amistat i es retrobarà amb el seu amor de joventut que ara és el director de l’empresa, en Francisco. Amors, feminisme, tensions familiars, adulteri i cops militars, aquesta és la barreja de la nova sèrie amb factura espanyola de la plataforma Netflix: Las Chicas del Cable.
Repartiment de joves talents consolidats
La protagonista és Blanca Suàrez. Tots la vam descubrir a El Internado (2007-2010) i a poc a poc s’ha anat fent un nom en el panorama televisiu i cinematogràfic espanyol. Últimament l’hem pogut veure a l’últim film d’Àlex de la Iglesia, El bar (2017). El seu personatge és l’Alba o la Lídia, ja que assumeix una doble personalitat. La seva interpretació es basa molt en la gesticulació. La seva mirada ens marca el continu conflicte que té entre l’amor prohibit d’en Francisco i l’amor pur i ingenu d’en Carlos. La manipulació que fa dels esdeveniments en benefici seu la transformen en el personatge més fort de la sèrie, sabem que al seu costat les altres noies es troben protegides.
Ana Fernàndez interpreta a Carlota. A priori aquest era el personatge més sucós: la feminista, la rebel, la transgressora… Però es queda diluït totalment en les trames amoroses. El seu personatge es veu empetitit al costat del de la Sara, interpretat per Ana Polvorosa. Aquesta actriu fa un canvi de registre respecte al que estàvem acostumats a veure d’ella, que era la Lore d’Aida. En aquest cas fa una interpretació plena de matisos que enriqueixen al seu personatge.
Maggie Civantos (Vis a Vis) interpreta a Ángeles. És la dona més turmentada del grup. Tot i que té tot allò que una dona de l’època desitjaria (una família i un bon lloc de treball), és només façana. És maltractada, enganyada pel seu marit i viu presa dins d’un matrimoni fallit. És una actriu que explota a la perfecció la vessant emocional del seu personatge. Ens arriba a compadir la seva situació.
Qui tanca aquest quartet de dones és Nadia de Santiago, que interpreta la Marga. Ella és la noia ingènua de poble que arriba a la gran ciutat plena de somnis i amb ganes de canviar la seva situació. És el personatge més còmic de la sèrie i les seves trames són les més divertides.
Pel costat masculí, ens trobem a Yon González i Martiño Rivas. Ambdós ja van coincidir a El Internado. Aquí però son cunyats. Yon interpreta a Francisco, l’amor juvenil de l’Alba. Ell és tan manipulador com ella. I per l’altra banda, Martiño Rivas interpreta en Carlos, l’hereu de la companyia telefònica; un playboy que lluita pel respecte del seu pare, però que és ingenu i idealista, raó per la que el seu pare no creu en ell. El cast d’aquesta sèrie és veritablement bo. I no hi ha cap actor que estigui fora de lloc o que no es cregui el seu personatge.
Feminisme?
Venuda per Netflix com la sèrie feminista de la temporada, aquesta ficció intenta reflectir a través de cadascuna de les seves protagonistes la dificultat de la dona en un món eminentment masculí . El problema és que abusa dels clichés. La Carlota, per exemple, és una feminista filla d’un coronel que vol independitzar-se i ser una dona lliure, sense que cap home li digui què ha de fer. Però a mesura que avança la sèrie, ens trobem amb una trama de lesbianisme que esdevé el leitmotiv del personatge. No totes les feministes són lesbianes i, a més, el tema no era tan comú ni tan obert en aquella època com ho acaba reflectint la sèrie. Davant un tema com el feminisme al principi del segle XX es busca la denúncia social, el poder plasmar en imatges el drama diari d’aquelles dones. Però ens trobem amb quelcom diferent: les reunions al Liceo madrileny només es mencionen i no som testimonis del que allà es debatia ni coneixem els drets que defensaven les sufragistes. A més, tenint en compte que la trama se situa dins de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, tampoc sabem quins desafiaments suposava aquest règim per a la dona. Tot queda com una trama massa secundària i poc treballada. Cosa que és una llàstima. Sembla que l’important és la relació amorosa que es crea entre dues dones en una època en què allò estava mal vist.
Influències
Que els creadors d’aquesta sèrie siguin Ramón Campos, Teresa Fernández-Valdés i Gema R. Neira, que ja havien treballat junts a Velvet i Seis Hermanas, ja ens determina el model televisiu que segueixen. La línea és molt continuista respecte a les seves ficcions anteriors: sèries d’època i on els hi agrada reflectir el paper de la dona en un determinat moment històric, sobretot a Seis Hermanas.
La veu en off de Blanca Suárez ens recorda massa a la veu del personatge principal dels Alcàntara a Cuéntame. Ambdues doten de més profunditat a la trama i als personatges al descriure’ns pensaments i sentiments que no es reflecteixen a pantalla.
La utilització anacrònica de la música l’han pres de models de ficcions anglosaxones, com per exemple era el cas de Peaky Blinders, tot i que no podem dir que aquí la seva utilització sigui la idònia. Les peces musicals en comptes de realçar el dramatisme del moment ens acaben traient de la sèrie.
El personatge de la Marga, està molt influenciat per les dones de les comèdies romàntiques del cinema americà dels anys 30-40, les screwball comedies. Ella i el seu pretendent, en Pablo, són l’alleujament còmic de la sèrie.
Valoració
Al final, com a moltes sèries espanyoles, els personatges evolucionen a través de les trames romàntiques. És a dir, ens trobem amb una trama més centrada en les relacions amoroses dels personatges que en el paper de la dona en el món laboral. La centraleta de la Companyia Telefònica és només una excusa per reunir a aquests personatges. El que hagués estat el més interessant, que seria retratar les lluites laborals de quatre dones dins dels primers anys del segle vint i reflectir el moment social en el qual es vivia (l’opressió masculina i religiosa que sotmetia sota la seva voluntat a la part feble de la societat) queda difuminat per saber si l’Alba acabarà amb en Francisco o amb en Carlos o bé si Carlota voldrà a un home o una dona com a parella. La complexitat i riquesa d’una gran idea deriva en la simplicitat d’un triangle romàntic.
L’altra trama que no s’arriba a desenvolupar és el paper de les escoltes telefòniques per desfer el cop d’estat perpetrat per finalitzar amb la dictadura de Primo de Rivera. Potser, si aquesta hagués estat la subtrama principal estaríem davant d’un bon thriller. Tot i això, reconec el ritme alt que s’imprimeix a cadascun dels episodis, i fa que el seu visionat no sigui farragòs. A més, aconsegueix que els dos últims episodis es mantingui un suspens alt en comparació amb la resta.
El disseny de producció és d’aquells de treure’s el barret. Tenim grans tècnics a casa que no tenen res a envejar als de fora. Tant el vestuari, com la il·luminació i la fotografia són meravellosos. Són aquests els punts forts d’una sèrie que pel meu gust prometia amb un gran repartiment i un punt de partida que podria haver estat molt sucós i una de les grans sorpreses de la temporada. Malauradament, no ha estat el cas.
Veredicte
Agradarà a: Qui sigui fan de les trames amoroses.
No agradarà a: Qui busqui una aproximació històrica més profunda i una denúncia social al paper laboral de la dona a principis del segle XX.
Enganxòmetre: 6,5
Nota: 5,5
