No sé si heu sentit a parlar de la memòria del cor. A grans trets es tracta d’una teoria que es basa en la idea que alguns òrgans trasplantats poden deixar un rastre emocional del seu anterior propietari. Aquesta és la premissa de l’últim projecte d’Antena 3, Pulsaciones, creat per Emilio Aragón, Carmen Ortiz i Francisco Roncal. Al protagonista, Alex Puga, se li ha de fer un trasplant de cor i rep l’òrgan de Rodrigo, un periodista que estava involucrat en una investigació sobre un seguit de desaparicions que tenien relació amb experiments mèdics amb persones. A partir del moment en el qual Alex rep el cor, tindrà visions i records de la vida del seu donant.
Amb una base tan interessant i plena d’opcions com és la memòria del cor, Pulsaciones presenta un thriller policíac que lamentablement no acaba de robar-nos el cor. No és una sèrie que t’enganxi des del primer moment i, amb tantes opcions com hi ha avui dia n’és una de fàcilment descartable. Tenint en compte que és un thriller, no s’aconsegueix generar en l’espectador un neguit o les ganes de saber què passarà que s’esperaria en una sèrie d’aquestes característiques, fins que s’arriba ben bé a l’equador de la sèrie. Costa entrar en aquest univers fictici i sumar-se a l’adrenalina que viuen els personatges, ja que, el pols de la sèrie triga massa a accelerar-se.
En aquest sentit, un dels motius pels quals personalment crec que l’espectador no acaba de “creure’s” el que veu són els actors. A excepció de Juan Diego Botto, Rodrigo a la sèrie, la resta de l’elenc no convenç amb les seves actuacions que o bé són forçades i exagerades com és el cas del personatge de la periodista Lara Valle o són massa plans com passa amb el personatge interpretat per Ingrid Rubio. Pel que fa al dolent de la història, no mata i, en molts casos tampoc acaba de ser del tot creïble. És una llàstima que el personatge que més pot agradar al públic sigui el que menys aparegui al llarg de tota la sèrie.
Actualment, la línia entre cinema i televisió és molt prima, en el sentit que cada vegada es troba més qualitat en les sèries que es presenten als teleespectadors. David Victori, un dels directors de Pulsaciones, explicava que aquest és un projectes que es va rodar com si fos una pel·lícula. En certa manera sí que es veu aquesta voluntat cinematogràfica però es perd amb la falta de ritme de la sèrie.
Tal com deia, la trama té una premissa interessant i vista globalment està ben executada però cal arribar fins al final. A partir del sisè capítol, la cosa canvia i es passa a la part més de thriller, amb la persecució del dolent, l’intent de salvar la nena segrestada i les ganes de saber si l’Alex finalment renunciarà a la seva vida amb la Blanca per intentar viure’n una de nova amb la Marian.
Al ser una sèrie auto concloent, amb un total de deu episodis, esperava trobar-me amb un final que donés resposta a totes les preguntes plantejades. Una de les subtrames més sucoses de la sèrie és el triangle amorós entre Blanca-Alex-Marian i, tot i que, el protagonista pren la decisió de quedar-se amb una d’elles, no queda clar si deixa enrere definitivament la vida de Rodrigo. Suposo que inevitablement els productors no han volgut tancar la porta del tot a una possible segona temporada, tot i que no sigui aquesta la intenció. Com se sol dir, mai diguis mai.
Veredicte
Agradarà a: qui busqui entreteniment amb acció sense grans pretensions.
No agradarà a: qui esperi un thriller policíac amb una adrenalina constant.
Enganxòmetre: 5
Nota: 6
