La plataforma HBO Max estrena la pel·lícula Encurtido en el tiempo (An American Pickle, 2020), recuperant una tradició que semblava perduda: inventant-se títols enginyosos en castellà, més o menys emprant paraules relacionades amb la trama. Més enllà de la broma, el títol recull l’essència de l’argument: per una banda, l’escabetx d’una fàbrica permet mantenir exactament igual un treballador, Herschel Greenbaum, que va caure accidentalment just abans del tancament del negoci (i l’oblit de l’edifici durant un segle). Per altra banda, el renascut operari empra la seva expertesa cent anys després en la preparació de la salmorra i els cogombres per vendre productes suposadament artesanals i per obrir-se pas avui dia venent-los i podent fer realitat l’enyorat somni americà.
La història la va escriure Simon Rich l’any 2013, que ara fa de guionista adaptant el seu propi relat, tant al format cinematogràfic com a l’època actual (doncs sí, sembla que hem canviat molt des del 2013 al 2020). El curt relat original es va titular Sell out i es va publicar a la revista The New Yorker en quatre parts (que us recomano llegir, per les petites diferències amb la pel·lícula, però substancials).
Dirigida pel debutant en solitari, Brandon Trost, que en realitat té una gran carrera al cinema com a director de fotografia en general, i de les pel·lícules produïdes per Seth Rogen en particular. Rogen, productor i protagonista absolut de la pel·lícula, interpreta dos papers: el de Herschel i el de Ben, el seu besnet (l’únic descendent que li queda viu cent anys després d’arribar a Estats Units), amb qui acabarà vivint i l’ajudarà a adaptar-se a la societat actual.
Els primers minuts de la pel·lícula estan rodats en blanc i negre amb tonalitat sèpia i pantalla quadrada, per situar-nos a principis de segle en un petit poble entre Lituània i Polònia, en un moment de penúries i mancances. La barba poblada de Herschel contrasta amb la cara afaitada de Ben, així que Rogen va decidir, per donar versemblança en els detalls, que la barba seria natural i que primer gravarien tota la pel·lícula com a Herschel i després tornarien als mateixos escenaris per gravar les rèpliques com a Ben. El resultat és perfecte, i sorprèn l’espectador que espera trobar-se una comèdia superficial o una interpretació sobreactuada característica de l’actor. Es podria dir que és una comèdia àcida a manera de retrat de la societat actual.
En el relat publicat a la revista, el besnet és escriptor-guionista… en realitat, ben bé sembla el que arregla guions afegint frases enginyoses. Arriba a explicar breument que en aquell moment està treballant en una història en què un mico arriba a convertir-se en president dels Estats Units després de fer-se molt popular per un programa de televisió… exactament així. Set anys després de la pel·lícula, el 2020, el besnet ara és programador d’aplicacions pels mòbils, i s’entén que en sap de disseny de webs i d’ús de les xarxes socials. Al relat hi apareix la parella de Ben (no al film), que acaba deixant-lo per apropar-se a Herschel, de forma innocent, per considerar-lo “algú humil i amb principis, i real”. Això, i d’altres detalls, ho haurem de deduir per l’observació a la pantalla del seu comportament, és clar.
Herschel decideix marxar de casa del seu besnet i, sense esbudellar gaire la trama, us faré cinc cèntims d’algunes de les coses que s’albiren:
- Sense diners a la butxaca, descobreix que a partir del que llencem a les escombraries és possible menjar i viure. Crítica mordaç de l’opulència i el malbaratament.
- Amb tot el material que troba (i l’aigua del riu o de la pluja), és capaç de fer el cogombre amb la salmorra i posar-los a la venda al carrer, i demanant que se li retornin els pots de vidre (per no haver de cercar més pots a les escombraries). En quin moment del segle XX vam perdre la noció de reciclar?
- El feliciten per la seva vestimenta, l’única muda que tenia un segle enrere (que ja us podeu imaginar en quines condicions està), i per la seva imatge… és a dir, roba vintage i barba de hipster, o quan la moda torna al punt de partida.
- Les recomanacions a la xarxa dels clients i la seva extravagància el fan ràpidament viral a les xarxes, i es converteix en tendència i, per tant, en allò que tothom ha de tenir si vol estar a la última (parlo dels cogombres, és clar).
- L’èxit aclaparador a les xarxes converteixen Herschel en l’objecte de desig dels mitjans de comunicació. I jo em pregunto, a qui li estem donant veu als mitjans? A qui estem venerant? A qui escoltem i seguim? Només cal mirar unes notícies a qualsevol cadena televisiva per veure que alguna cosa no funciona bé.
- Tantes vendes té una contrapartida, s’exhaureix la producció ràpidament, l’escassetat pot fer pujar els preus però, tot i així, no dona per gaire. És llavors quan Herschel descobreix que pot tenir universitaris en pràctiques sense cobrar res, a canvi de punts pels seus estudis… el primer a agafar sap de webs i xarxes i, a partir dels anuncis que publica, hi ha un allau de candidats, que es compten per desenes… doncs sí, desenes de persones donen currículums a un analfabet per poder treballar gratis… Herschel només va fer una pregunta quan li van proposar aquesta idea: “L’esclavitud encara és legal?”.
Extret i traduït del relat original, exclamat pel mateix protagonista: “Aviat comencen a succeir coses estranyes. La gent comença a fotografiar-se amb mi quan camino amb el carro carregat de cogombres. De vegades, els clients em demanen que escrigui el meu nom en el pot que han comprat”. Aquests és el nivell dels nostres “influencers” d’avui dia, i el nivell dels seus gregaris.
A la pel·lícula hi ha algunes pulles més, però l’haureu de veure per descobrir-les i, sobretot, al final, descobrir què és allò veritablement important a la vida.
