Oppenheimer és la gran guanyadora dels Oscars 2024! Del seu director, Christopher Nolan, no calen massa presentacions. Però, tot i això, direm que és el responsable de cintes com Interestellar, Origen o alguns dels millors lliuraments de Batman.
Al marge de tota la parafernàlia de fans que recomana quines són les millors condicions tècniques o quina sala és més adient per veure el film, Nolan sempre és un esdeveniment per si mateix amb la seva necessitat d’autosuperació peli rere peli. En aquesta ocasió ens porta un biopic de 3 hores, un nou gènere en la seva carrera, sobre la figura de Robert Oppenheimer, basat en un best-seller de Kai Bird i Matthew J. Sherwin. El protagonista és conegut per liderar el Projecte Manhattan, format per diferents científics que competien amb l’Alemanya nazi per desenvolupar la bomba atòmica.
El tema nuclear com a subjecte alfa a Oppenheimer
Prometeu va lliurar foc a la humanitat i després va ser castigat pels déus. De la mateixa manera el científic Robert Oppenheimer va crear la bomba atòmica i, en un judici (no legal) posterior se’l va voler convertir en un espia rus i antipatriota comunista. Aquest dos són els eixos en el que gira l’argument d’Oppenheimer, un film que si intentéssim definir es podria convertir en un encreuament entre Una mente maravillosa i JFK. Nolan, fent un gir inesperat, ens presenta un film pràcticament sense efectes especials on l’important és la trama que explica com es va arribar a desenvolupar la bomba i una segona trama, entre conspiranoica i judicial, per negar la legitimitat del científic. Narrativament, és un film d’accions paral·leles en diferents moments de la història de manera que, gràcies a la fotografia en color o blanc i negre, anem entenent en quin moment ens trobem.
Oppenheimer no és una cinta d’acció, però tampoc és un biopic convencional que converteix en sant i màrtir al seu protagonista. Tampoc és un film d’exaltació patriòtica on s’exalta el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki (ni estan al film). Ben al contrari, Nolan minimitza les escenes dels assajos nuclears i usa una música sinistra com a contrapunt. Està més a prop d’un thriller on el suspens el posen els descobriments i el judici al científic a qui dona vida Cyllian Murphy, que ja havia treballat amb Nolan a Batman Begins i Dunquerque i que amb el seu rostre característic clava la semblança amb el protagonista. De totes maneres, es tracta d’un film coral i el repartiment és impressionant: Matt Damon, Robert Downey Jr, Emily Blunt, Florence Pugh, Kenneth Branagh, Josh Hartnett i Jason Clarke, aquest darrer destaca com a secundari per la seva interpretació de l’advocat de l’acusació contra Robert Oppenheimer.
Història i un Nolan sense enigmes
Per un cop en la filmografia de Nolan no ens trobem davant un enigma a resoldre que ens deixarà sense alè a la butaca un cop l’hàgim resolt. Oppenheimer és una cinta madura i reflexiva sobre com la ciència no es pot aturar la seva evolució, però que és imprescindible que l’acompanyi una moral. Al mateix temps, el film mostra (o denuncia?) la cacera de bruixes comunista (els judicis de J.E. Hoover) i l’ambició desmesurada del president Truman (i els militars) en la creació del teló d’acer amb Rússia que les bombes atòmiques van plantar.
El tema nuclear ha estat un subjecte alfa, és a dir, molt desitjat per grans directors. Només cal recordar el famós macguffin de Hitchcock al voltant d’unes ampolles d’Urani a Encadenados o la desolació que Kubrick ens va deixar amb Teléfono rojo, volamos hacia Moscú i que David Lynch situa les proves atòmiques com a l’origen de la desintegració de la societat del confort americana com ja va fer a la tercera temporada de Twin Peaks on vinculava el bolet atòmic amb la gestació intergalàctica de Laura Palmer (deixarem el misteri per un altre article). Pels amants de les sèries només fer esment de la sèrie Manhattan (2014) sobre el projecte del mateix nom que va donar lloc a la bomba atòmica. Misteriosament (o no) acabar d’aparèixer un documental, Oppenheimer: el dilema de la bomba atòmica, que ratifica la tesi del film de Nolan i on aquest apareix fent declaracions.
Veredicte
El millor: que Nolan no ens vol sorprendre sinó fer reflexionar. També el tractament no demonitzat del comunisme.
El pitjor: la seva llarga durada i que està farcida de noms propis que cal anar recordant per entendre la trama.
Nota: 8
