Vaig veure Omaha a l’Americana Film Fest, distribuïda per Avalon, en una sala pràcticament plena. I crec que això també és important destacar-ho. Festivals com l’Americana aconsegueixen apropar un tipus de cinema independent nord-americà que difícilment arribaria a moltes sales, i això sempre és una gran notícia.
Omaha es una road movie
L’òpera prima de Cole Webley, amb guió de Robert Machoian (The Killing of Two Lovers), ens presenta una història aparentment senzilla: després de la mort de la mare, un pare emprèn un viatge amb els seus dos fills cap a Nebraska. Però ben aviat queda clar que aquest desplaçament amaga molt més del que sembla. Sense entrar en espòilers, és una pel·lícula que parla del dol, de la pèrdua de la innocència i, sobretot, d’un somni americà que s’esquerda davant dels ulls dels seus protagonistes.
Una de les grans virtuts del film és la manera com decideix mirar aquesta història. La càmera gairebé sempre se situa a l’altura dels nens, fent que l’espectador visqui el viatge des de la seva perspectiva i empatitzi molt més amb el que estan experimentant. No és tant una mirada sobre el pare com sobre les conseqüències que les decisions dels adults tenen en els fills.
Visualment, la fotografia de Paul Meyers aposta per la naturalitat. Tot i tractar-se d’una road movie, els paisatges no busquen convertir-se en protagonistes. Hi són, acompanyen el recorregut, però la pel·lícula prefereix quedar-se amb els rostres, les mirades i els silencis. La llum natural i els espais oberts reforcen aquesta sensació de realisme, gairebé documental, sense necessitat d’artificis.
Omaha
Ara bé, és precisament en el desenvolupament on crec que Omaha perd força. El viatge ocupa bona part del metratge, però arriba un moment en què la història sembla estancar-se. Les escenes es repeteixen, el ritme s’alenteix i tinc la sensació que el conflicte principal deixa d’evolucionar. No és tant una qüestió de durada, sinó de què s’explica durant aquest temps. Hauria preferit retallar alguns minuts del trajecte per aprofundir més en les conseqüències del conflicte que planteja.
Podria haver anat més enllà amb la trama
Això també afecta el guió. Robert Machoian explica moltes coses a través dels silencis, i hi ha moments —especialment dins del cotxe o en una seqüència clau del tram final— en què no calen paraules perquè tot s’entén perfectament. Però, al mateix temps, vaig tenir la sensació que sempre faltava una capa més. La pel·lícula obre un debat molt interessant, especialment al voltant del somni americà, de la responsabilitat dels adults i d’una realitat inspirada en una llei existent als Estats Units, però acaba deixant moltes idees només apuntades.
No crec que sigui una pel·lícula superficial, però sí que penso que podria haver anat més enllà. Més que tancar totes les preguntes, m’hauria agradat que aprofundís una mica més en el conflicte que ella mateixa construeix. Té inici, desenvolupament i desenllaç, però emocionalment em va quedar la sensació que el recorregut arribava només fins a mig camí.
Tot i això, hi ha escenes molt difícils d’oblidar. Sense necessitat de mostrar res explícit, el tram final és devastador. És una pel·lícula que em va fer plorar, però curiosament no és d’aquelles que se’t queden al cap durant dies. L’impacte és molt intens mentre la vius, però la reflexió posterior no acaba tenint la mateixa profunditat que promet durant el seu desenvolupament.
Omaha
Com a òpera prima, però, és un treball molt sòlid. La direcció de Cole Webley demostra sensibilitat i una mirada pròpia, encara que en alguns moments es notin certes limitacions pròpies d’un primer llargmetratge. No és casualitat que la pel·lícula hagi estat present en festivals com Sundance, Gijón, Cannes, Deauville o Munic, on fins i tot va obtenir el CineKindl Award, ni que també hagi rebut premis a Dallas i Miami. Són reconeixements que s’entenen veient la qualitat formal del film, encara que personalment crec que la història podia haver arribat una mica més lluny.
S’ha de veure?
Depèn del que busquis. Si t’interessa el cinema independent nord-americà i els drames familiars pausats, és una proposta que val la pena descobrir, especialment per les interpretacions i per la sensibilitat amb què tracta els personatges. Ara bé, no crec que sigui una pel·lícula imprescindible. El seu ritme pot fer-se feixuc en alguns moments i la sensació final és que planteja un conflicte molt potent sense acabar d’explorar-lo amb tota la profunditat que mereixia.
El millor: La manera com la pel·lícula aconsegueix emocionar des de la mirada dels nens, sense caure en un melodrama excessiu.
El pitjor: El ritme del tram central i la sensació que el conflicte principal es queda a mig desenvolupar.
Nota: 6,5
