Per què ‘Nomadland’ mereix totes les nostres atencions?

Habitualment, quan una pel·lícula guanya un premi, se li dediquen quatre línies dient si de veritat se’l mereixia o si tot ha estat una gran estratègia de màrqueting. No tendeixo gaire a opinar sincerament i obertament de les pel·lícules que m’agraden, més aviat al revés. Busco pel·lícules que em desagradin. Sempre en el bon sentit.

No soc crític. No hi entenc ben res. Em deixo guiar per les meves emocions i normalment surto enfadat de la sala. Mai veig el que espero veure. Ostres, potser sí que m’estic convertint en un crític. L’única cosa que ens diferencia és el títol. Jo no ho tinc posat al currículum i, per tant, suposo que no compta. Res m’emprenyaria més que ser crític. Però aquest no és el tema. El tema és que no cal ser crític per veure que Nomadland és la pel·lícula de l’any. Una proposta senzilla i molt fluïda, que mereix totes les nostres atencions.

Nomadland panoràmica

La primera vegada que la vaig veure, no vaig poder evitar comparar-la amb Into the Wild, aquella pel·lícula tan famosa sobre un jove que s’enfada amb el món i abandona tot el que coneix per anar-se’n a viatjar per tot el país i acaba mort i mig congelat perquè resulta que no era tan salvatge. Si us he fet espòilers, és problema vostre. És una pel·lícula del 2007 i està basada en fets reals. No hi puc fer més.

Ara bé, aquesta comparació no és del tot acurada, perquè la veritat és que no tenen res a veure. No parlen del mateix. L’única semblança que hi ha és que els protagonistes viatgen sols, es troben amb gent i passen fred. A aquestes altures no sé fins a quin punt és necessari fer-vos una sinopsi. Fa poc en Jordi Sardiña va fer un article la mar de simpàtic en què sintetitzava la idea meravellosament bé. Podeu fer-hi un cop d’ull.

Primer: la Frances McDormand és la reina de les actrius (amb el permís de Meryl Streep, per descomptat). És capaç de transmetre tot el que vol transmetre només amb un moviment subtil de mans. Aixecant una cella. Fent qualsevol cosa. Sempre te la creus. I més quan va amb els cabells curts, no em pregunteu per què.

Segon: el fet de gravar la pel·lícula amb pocs actors professionals li suma una autenticitat espectacular a la pel·lícula. Chloé Zhao, en aquest aspecte, ha fet una proesa. No és fàcil transmetre la realitat quan a davant la càmera hi treballa gent real. La paradoxa del cinema, eh?

Per últim, cal destacar la suavitat del guió. Si no vaig equivocat, en Quim Crusellas va dir que es tractava d’una història de fantasmes. I té raó. Va d’un poble abandonat i de tots els seus habitants, obligats a marxar i a buscar-se una vida més enllà de la precarietat econòmica (la majoria no la troben). El punt fort és que no cau en aquell patetisme típic dels drames sobre la pobresa. Ho encara de manera diferent. És un cant a la vida i a la nostàlgia, acompanyat d’una fotografia digne de la Magnum. Natural, bucòlica, urbana, trepidant, pausada. Ho té tot, encara que es contradigui.

Si busqueu una pel·lícula en què els protagonistes corrin darrere d’un assassí, potser us heu equivocat de sala, però si voleu saber de què va la vida realment, Frances McDormand us indicarà el camí a recórrer.     

Veredicte

El millor: la pel·lícula

El pitjor: vosaltres, si encara no l’heu vista

Nota: 10

David Muñoz
David Muñoz
Si heu arribat fins aquí, és que heu acabat l’article. Mai he sigut un admirador de l’autopromoció. Soc massa gandul per això. En fi, no us explicaré res sobre mi perquè m’agrada pensar que soc misteriós, encara que sigui mentida. Tinc els dits massa curts per arribar de pressa a les tecles. I uns peus normals, ni grans ni petits. Normals.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents