El terror és un dels gèneres que millor ho té per aconseguir una gran efectivitat sense necessitat de comptar amb gaire recursos. A vegades, n’hi ha prou tancant un parell de protagonistes en un únic espai, envoltar-los de perills insospitats, crear l’atmosfera pertinent i jugar amb tots els elements que hi ha al seu voltant amb la suficient mala llet per tenir-nos aterrats durant una estona. I és precisament això el que busca el director noruec André Øvredal a La Autopsia de Jane Doe. La pel·lícula basa el seu potencial en una escalada progressiva de la incomoditat que acaba desembocant en un terror directe i sense massa complicacions, tot plegat sota la batuta d’un director que sap molt bé el què es fa. És una llàstima, però, que el terç final resulti el menys convincent de tots per culpa de la poca traça del guió a l’hora de tancar una història que fins llavors no havia necessitat un gran desplegament narratiu per mantenir-nos del tot expectants.
La pel·lícula, guanyadora del Premi Especial del Jurat al passat Festival de Sitges, amb prou feines supera l’hora i mitja; suficient perquè Tommy i Austin Tilden –pare i fill– descobreixin que l’inusual cadàver que els ha arribat a la seva “morgue” amaga un costat obscur de conseqüències insospitades. I dic inusual perquè aquesta “Jane Doe” (així es denominen els cossos dels quals es desconeix la identitat) no presenta cap símbol aparent que pugui explicar la seva mort. Tot comença quan Tommy i Austin inicien la seva exploració rutinària de l’interior del cos de la noia. Durant aquest primer tram, Andre Øvredal dóna tota una lliçó de narrativa, utilitzant diversos elements de l’escena i també una detallada planificació de la direcció per anar introduint les males vibracions al cos de l’espectador. Tan fàcil com aguantar 5 segons el pla frontal de la noia amb els ulls i la boca oberta per aconseguir que la imatge ens quedi gravada de forma inquietant a les nostres retines.
Tot i que alguns trucs i recursos de La Autopsia de Jane Doe es poden identificar amb relativa facilitat, i inclús amb antelació al seu ús, al director no sembla importar-li gaire. I amb raó, ja que quan les coses comencen a posar-se lletges, pràcticament sempre aconsegueix l’efecte desitjat. Øvredal es mou amb desimboltura en espais reduïts i sota poca llum, i modera bastant el seu efectisme a l’hora de generar els tan temuts ensurts; n’hi ha, però els justos i pertinents. Destaquen molt més les escenes de tensió sostinguda, com per exemple aquelles on no acabem de veure qui o què hi ha enmig d’una espessa capa de fum, que no pas les sorpreses que ens trobem als nostres morros. En realitat, bona part de la força de la pel·lícula es troba en la sensació d’angoixa i impotència que provoca lluitar contra un enemic que no es veu, i que tampoc no presenta una forma concreta de contrarestar-lo.
És precisament en la resolució d’aquest nucli argumental on La Autopsia de Jane Doe perd consistència. El guió d’Ian Goldberg i Richard Naing vol introduir una dimensió de més pes a l’hora d’explicar la vessant sobrenatural de la història, però ho exposa sense gaire gràcia i deixant de banda tota la subtilesa prèvia. De sobte, els mateixos protagonistes que semblaven una mica ingenus al principi del film es posen a deduir les coses i unir caps de forma estranyament ràpida. Això condueix a un parell d’escenes de gran dramatisme que tenen el seu impacte, però que deixen una sensació d’haver arribat una mica perquè sí. L’efecte és relativament semblant al que generava No Respires –un títol molt semblant a La Autopsia de Jane Doe en múltiples aspectes–, que patinava quan en el seu tram final intentava anar més enllà de la seva premissa i afegir un plus de rellevància que no li pertocava gaire.
A pesar de la rebaixa en el resultat global que suposa aquest tancament de la història, cal recordar La Autopsia de Jane Doe com un meritori exercici d’estil dins del gènere de terror. Més encara, si es té en compte la modèstia dels seus recursos, que fins i tot són limitats a nivell d’efectes especials. En realitat, si no fos per l’entitat de la parella d’actors protagonistes (Brian Cox i Emile Hirsch aporten serietat i presència a la pel·lícula) i per la particular precisió de la posada en escena, segurament estaríem parlant d’un producte més proper a la sèrie B. En tot cas, La Autopsia de Jane Doe té força números per convèncer aquells amants del gènere àvids de veure propostes noves i disposats a què una humil pel·lícula els inquieti de valent durant una bona estona.
Nota: 7
El millor: La senzillesa amb què construeix un potent relat de terror durant la seva primera hora.
El pitjor: La poca traça amb què presenta el desenllaç durant la seva mitja hora final.
