Motor City, dirigida per Potsy Ponciroli, ens trasllada al Detroit dels anys setanta per explicar una història tan clàssica com efectiva: la d’un home que, després de ser incriminat injustament per un gàngster i passar anys a la presó, només té un objectiu quan recupera la llibertat: la venjança. El film, que s’ha pogut veure als festivals de Venècia i Toronto (TIFF), aposta clarament per un cinema de gènere amb una marcada personalitat visual.
Un thriller de venjança clàssic
La pel·lícula té un cert toc autoral, però no deixa de ser, sobretot, un thriller de tiros, persecucions i revenja. No intenta reinventar el gènere, sinó oferir una història directa i sense massa desviacions. El guió és senzill i va sempre al gra, sense buscar grans girs ni una profunditat narrativa especial. Això juga tant a favor com en contra: el ritme és àgil i no es fa pesada, però també deixa la sensació que podria haver explorat molt més els seus personatges.
Un dels elements més destacats és, sens dubte, la música. La banda sonora acompanya pràcticament tota la pel·lícula i acaba convertint-se en un element protagonista. En alguns moments funciona molt bé reforçant l’estètica dels anys setanta, però personalment crec que n’abusa. Hi ha escenes on hauria preferit menys música i més diàleg, donant una mica més d’espai als personatges i a les seves motivacions.
L’ambientació és probablement el millor del film. La recreació de l’època està molt cuidada i transmet una sensació de realisme convincent. També hi ha moments que recorden pel·lícules com Kill Bill, especialment en la combinació de violència estilitzada i música, tot i que aquí el resultat és molt més contingut i menys espectacular.
Motor City
Visualment és una pel·lícula sòlida, ben rodada i sense grans errors. Les escenes d’acció funcionen correctament i la durada està molt ben ajustada, evitant que el conjunt perdi força.
S’ha de veure?
Si t’agraden les històries de venjança i el cinema criminal ambientat als anys setanta, és una bona opció. Ara bé, no crec que sigui imprescindible veure-la al cinema. A casa continua funcionant perfectament, encara que la pantalla gran ajuda a gaudir més de les escenes d’acció i de la seva potent banda sonora.
El millor: l’ambientació dels anys setanta, la recreació visual i una banda sonora amb molta personalitat.
El pitjor: una història massa convencional i la manca de diàlegs, que fa que els personatges no acabin de desenvolupar-se tant com podrien.
Nota: 5 sobre 10
