No hi ha dubte que el cinema ha devorat Tom Cruise de fa molt. A banda actor (no particularment excepcional) i productor, de fa molt que també ha esdevingut un especialista d’alt risc, i està a punt de fer 63 anys. Té, doncs, penchant (o hauríem de dir addicció?) per l’adrenalina. Hom diu que afronta situacions de risc que pràcticament cap stunt s’atreveix a fer i, de fet, els seus companys de repartiment molts cops confessen que prefereixen no mirar per evitar el mal tràngol de témer la caiguda; en una paraula, no té por a les altures —si més no això ha expressat— ni tampoc a les profunditats marines. Res l’acoquina. Tindrà la Cienciologia res a veure.
Mission: Impossible The Final Reckoning: entre heroisme i bogeria
Certament, no és cosa normal estar penjat de l’ala o de la porta d’un avió a gran alçada (com es constata al film que ens ocupa, entre altres temeritats), tot i que, imaginem, amb cables de seguretat. Tinguem en compte, a banda, que cal repetir les mateixes accions des d’angles oposats per evitar que surtin les càmeres en camp si s’hagués rodat amb dues o tres càmeres simultàniament. És meritòria, doncs, la seva passió pel cinema (i pels ingressos que li signifiquen, és clar!) i per l’autenticitat visual (té aversió als trucatges digitals en la mesura que pot evitar-los) en la seva aposta per aquest cinema d’acció així absolutament genuí que si peca ho és clarament per excés.
Mission: Impossible – The Final Reckoning
Per descomptat que estem parlant de cinema de barraca, de crispetes, amb la particularitat que n’és un de car, caríssim, amb una factura a la posada en escena impecable, com, d’altra banda, ho va essent, això també és cert, la de molt del cinema mainstream d’acció que es fa a Hollywood. Però clarament és un grau aquest refús als efectes digitals a escenes que altri no dubtarien a emprar-los.
L’art de complicar la veritat
Pràcticament, a tota la sèrie, els arguments contenen immensos MacGuffins; n’exceptuaríem la primera cinta, dirigida per Brian De Palma, on hi ha tot un seguit d’elements que mereixen més estudi. Aquests MacGuffins semblen complexos per l’efecte acumulatiu d’anar copsant-los de mica en mica a través d’uns diàlegs acceleradíssims, que així no cerquen una altra cosa que dificultar l’assimilació, i de subplots que enreden la troca ad infinitum: una particularitat del cinema postmodern que, dins el seu pessimisme negre i gairebé nihilista, sembla voler incidir en la idea que és absolutament impossible poder saber tota la veritat quant a res, el que, d’altra banda, és fabulós per als guionistes perquè no s’hi han d’escarrassar a lligar tots els fils. Però no ens enganyem, aquests plots, analitzats amb calma, s’evidencien molt simples i fins i tot naïfs.
Tot venint de la primera part, Dead Reckoning Part One, el que tenim és un retorn al marc de la guerra freda, que vulguem o no té una reedició en el pla real de la nostra actual conjuntura. Recordem: els russos han aconseguit una tecnologia hi-tech revolucionària que permet als submarins passar absolutament desapercebuts, el que és una clara amenaça a l’Statu quo. De moment, només el submarí Sebastòpol disposa d’aquesta tecnologia. Els americans, incapaços d’accedir al secret, han creat un potent motor d’IA que anomenen «The Entity» amb l’objectiu de penetrar el cor del sistema d’aquest submarí i així sabotejar-lo. La manera mitjançant la qual «The Entity» arriba a entrar en el sistema rus forma part dels considerables gaps que presenta l’argument. «The Entity», com ara HAL 9000 a 2001, pren autoconsciència i es rebel·la; deixa d’estar a les ordres dels Estats Units i desenvolupa la seva pròpia agenda, consistent a prendre control de tot el globus (típic dels millors Bonds) mitjançant el món digital. El MacGuffin de la primera part consistia principalment a l’intent de totes les potències per fer-se amb una doble clau molt sofisticada que és la que permetia accedir a la càpsula del Sebastòpol dins la qual roman el sofisticat sistema rus que elimina tota possibilitat de detecció, i que ha quedat infectat per «The Entity».
El MacGuffin de la segona part serà el codi original de «The Entity» (i això permetria als americans recuperar el control de la seva IA), el qual roman dins la càpsula del submarí, l’únic indret que «The Entity» no ha aconseguit penetrar a causa del que li ha passat al Sebastòpol. Un altre gasp —n’hi ha més—: com és que els americans no conserven una còpia del codi absolutament inabastable pel món digital? Naturalment, el nostre heroi, Ethan Hunt (Cruise), intentarà aconseguir d’entrar a la càpsula (el submarí ha quedat perdut al fons de l’oceà) en lluita contra lacais de la IA, la CIA, i el món sencer.
400 milions de dòlars i un futur incert
Amb la segona part s’hi han gastat prop de 400 milions de dòlars. Principalment, els qui han posat els calés han estat la mateixa Paramount Pictures, i en un segon nivell tot i que important, Skydance Media. La productora de Tom Cruise, TC Productions, més aviat ha aportat el cantó creatiu i la figura del propi Cruise com a productor principal (aquest segell consta en la producció de la sèrie des de 2011 amb Mission: Impossible – Fallout). C2 Motion Picture Group i Domain Entertainment són dos segells que més aviat han proveït serveis.
Mission: Impossible – The Final Reckoning
Tinguem en compte que la primera part no va anar del tot bé. Els 291 milions de dòlars només van significar un total de 571 milions a taquilla; per tant, malgrat que pot semblar un èxit, amb prou feines va doblar el cost, el que contravé la idea de triomf per a Hollywood, que calcula l’èxit a partir d’una proporció de guanys de dos cops i mig el cost; el primer film hauria d’haver recaptat a tot el món uns 725 milions de dòlars. En conseqüència, principalment Paramount i Skydance Media arrisquen molt en aquesta segona part. La cinta es va presentar a Canes el proppassat 14 de maig. El món occidental la coneix a partir d’aquest cap de setmana, però, tot seguint un criteri establert, la cinta ja s’ha estrenat abans a mercats asiàtics (Corea del Sud, Japó, l’Índia…) i d’Oceania (Austràlia i Nova Zelanda). Fins ara, només s’han recaptat uns 13 milions de dòlars; òbviament, no hi ha ni per començar.
El foc d’artifici permanent
El film està pensat per no avorrir l’espectador ni un sol segon (una fórmula que sempre ha tingut la sèrie però que aquí arriba a un nivell impensable), sempre que estiguem disposats a suspendre la nostra incredulitat. De fet, si ho analitzem amb detall, es percep massa que es fan venir bé tots els moments d’acció. És un permanent foc d’artificis que combina un argument falsament espés, el qual manté l’espectador entretingut tot intentant dilucidar la trama (plena de gaps com dèiem) mitjançant uns diàlegs subministrats a tot drap, amb aquest seguit de set pieces d’acció per terra, mar i aire absolutament abassegadors i que són mostra de la infinita imaginació de guionistes i especialistes encarregats de generar situacions impossibles. Aquest factor cardíac és fonamental. L’equip Tom Cruise – Christopher McQuarrie concep junt amb el coguionista Erik Jendresen (la sèrie Band of Brothers) unes circumstàncies en les quals s’esdevenen al mateix temps dues o tres situacions límit tot generant un artefacte que talla l’alè, el que altrament és pur cinema. Pel mig, aquesta segona part intenta desenvolupar més tensió sexual entre Ethan i la seva partenaire femenina (Hayley Atwell [la sèrie Agent Carter]), per bé que no hi ha temps per desenvolupar-la enmig de tant foc d’artifici; hom també inclou amb més sentimentalisme la fórmula de la camaraderia i profund afecte que es té l’equip (res de nou des que a Howard Hawks li va funcionar tan bé als seus westerns).
McQuarrie, el còmplice perfecte de Cruise
Cal fer esment del director: Christopher McQuarrie, estret col·laborador de Cruise, qui en aquests films, i per tal de fer seguiment de les escenes d’acció, també posa en perill la seva integritat física fins a cert punt. Primer va treballar com a guionista en alguns projectes de l’actor com ara Valquíria o Edge of Tomorrow, però aviat també va exercir com a director seu a cintes d’acció com ara Jack Reacher el 2012. Des de 2015, McQuarrie només ha dirigit les quatre darreres pel·lícules de Mission: Impossible. Tot apunta que els dos propers projectes de Cruise també els dirigirà ell, per bé que no inclouen Ethan Hunt.
Mission: Impossible – The Final Reckoning
Aquest factor obre una incògnita interessant. Tot començant pel títol, que inclou la paraula «Final», la cinta sencera traspua el comiat, el final de la sèrie. «Final Reckoning» pot traduir-se per «Balanç final» i, efectivament, la cinta intenta lligar també tots els plots de la sèrie de manera, cal admetre-ho, un xic rebuscada i artificial. Amb certa constància, apareixen flaixos de molts d’aquests films en un totum revolutum que contribueix a l’estaborniment de l’espectador per acumulació d’elements. Però Cruise, que ha admès que potser és el darrer film de la sèrie, deixa al desenllaç una porta oberta. Chi lo sa!
Un repartiment fidel a la saga
A banda de Cruise i Atwell, cal esmentar actors fonamentals i habituals com ara Ving Rhames o Simon Pegg, i el concurs d’Esai Morales i Pom Klementieff, a banda de veterans com ara Henry Czerny, Shea Whigham o Angela Basset, qui repeteix com a presidenta dels EUA (havia aparegut a Fallout) posada en una altra situació límit de les moltes que té el film.
Cruise no ha dubtat a incloure heroïnes al llarg de tots els films; a banda treballar la tensió sexual requerida de tota la vida, aquestes s’adiuen alhora amb el cinema d’acció actual que fa de les dones les protagonistes principals de manera reiterada. Tanmateix, el regust testosterònic del producte és inocultable. Altrament, el to d’advertència final, acompanyat d’un cert bonisme pot irritar més d’un per entendre-ho un postureig de moda.
Veredicte
El millor: unes escenes d’acció impensables que fan retrobar l’espectador amb certes essències del cinema popular de tota la vida.
El pitjor: malgrat tot, una certa sensació de gran artefacte, de plantejaments excessius que semblen connotar la por d’avorrir i, en conseqüència, a punxar a taquilla.
Nota: 8’5
