50 anys de cine fantàstic. Tan simple i tan extens com això… L’exposició El cinema és fantàstic! recull no només la història del Festival de Sitges sinó del millor que ha donat aquest tipus de cine al llarg de les darreres cinc dècades. En aquesta línia Esteve Rimbau, director de la Filmoteca de Catalunya (on estarà l’exposició fins el 17 de setembre), ha explicat que “el Festival de Sitges serveix de marc per una etapa crucial del cine en general i el fantàstic en particular amb donada la coincidència de l’estrena de 2001: A Space Odissey i l’arrencada del certamen”. Rimbau també ha afegit que la retrospectiva no recull només els guanyadors del jurat o del públic sinó que mostra pel·lícules que hi van ser presents i representen el millor d’aquest cinema i han marcat la història del festival.
Comissariada per Diego López (director de la secció Brigadoon), l’exposició convida a un recorregut per la història dels cinquanta anys del festival a través d’una àmplia varietat de pel·lícules projectades i convidats assistents. Segons ha explicat el mateix comissari “mostra un tipus de cine que ha marcat molt el certamen a la vegada que hi ha una recopilació dels premis del festival, els catàlegs i la confecció de la ja icònica figura del King kong que serveix de logo al festival. També hi ha una exhibició de tots el cartells de cada any que són una mostra més de com ha evolucionat també el disseny gràfic en paral·lel a la indústria audiovisual.
Una de les parts més divertides de l’exposició és un minidocumental en clau d’humor on s’explica amb testimonis de luxe la història del festival des del principi fins l’actualitat. En aquesta peça s’explica des dels orígens del que va ser la Semana de cine, foto y audiovisión fins el que és a l’actualitat. Al documental hi apareixen com a testimonis alguns dels directors o intèrprets que han passat pel certamen (J.A. Bayona, Barbara Crampton, Jaume Balagueró, Takeshi Miike…) i està presentat per una zombitzada presencia del subdirector del festival Mike Hostench.
Les quatre etapes de Sitges
El Festival va començar com una idea per allargar la temporada turística més enllà dels mesos forts. Sota la direcció d’Antonio Rafales (director des de 1968 fins 1982) els responsables del certamen van viatjar a Madrid on es van haver de reunir amb Manuel Fraga per plantejar la idea del fer un festival a l’Hotel Calipolis. Allà se’ls va “recomanar” centrar-se en un gènere per no fer ombra als certamens de Valladolid i San Sebastián. Durant els primers anys el festival projectava films sense subtítols i rebia sovint la visita dels censors (més preocupats pel pit i cuixa que pel sang i fetge). No hi ha constància que Fraga es banyés a les platges del Garraf durant aquesta etapa…
La segona etapa del festival va comptar amb la direcció de Joan Lluís Goas (1983-1992) i Xavier Catafal (1993) i va abandonar la paraula “terror” del seu nom. Amb el terreny ja aplanat, és el moment on el Sitges comença a despertar interès no només al públic català sinó als cineastes d’arreu del món. David Lynch, David Cronemberg, George A. Romero, Wes Craven i Quentin Tarantino són alguns dels cineastes que van passar pel Garraf però també van visitar les projeccions del recent estrenat auditori de l’Hotel Melià director com John Woo, Peter Jackson, Luc Besson o Ridley Scott. Paraules majors!
La tercera època es caracteritza per la definitiva consolidació i sobretot pel descobriment del talent més proper. Sota la direcció d’Àlex Gorina (1994-1998) i Roc Villas (1999-2000) és el moment d’eclosió del cinema fantàstic i de terror català i espanyol. Àlex de la Iglesia, Jaume Balagueró, Nacho Cerdà, Alejandro Amenábar són alguns dels noms dels directors que llavors començaven a despuntar i avui són considerats tòtems del gènere. Tot plegat coincideix amb el moment daurat que Filmax i l’aparició de Fantastic Factory que va capitanejar el gènere a nivell nacional a principis dels 2000.
L’última època que analitza l’exposició és la que podríem anomenar contemporània. Des del 2000 fins ara, amb Àngel Sala com a director, el Festival de Sitges s’ha convertit en el certamen de gènere més important del món. El seu poder d’atracció de films, cineastes, premsa i ressò l’han col·locat definitivament a la primera divisió dels esdeveniment cinèfils sense que s’hagi perdut aquell esperit mediterrani i de proximitat que ens caracteritza. A Sitges et pots fer una foto amb Eli Roth o Bruce Campbell i et pots trobar Joe Dante veient gore al Brigadoon després de veure un film asiàtic que potser s’estrena mesos després. I tot plegat amb una programació de més de 160 pel·lícules, quatre cinemes i un no parar d’activitats paral·leles d’èxit consolidat com la Zombie Walk.
Un cicle fantàstic
Conjuntament amb aquesta mostra, la Filmoteca ha programat una retrospectiva de cinquanta títols que han format part de la historia del festival. El cicle obrirà aquest dijous 22 de juny amb The Evil Dead (Sam Raimi, 1981) i inclourà èxits com The Exorcist (William Friedkin, 1973), remakes com The Thing (John Carpenter, 1982), passant per musicals com Streets of Fire (Walter Hill, 1984), la violenta i polèmica Hostel (Eli Roth, 2005), la intel·lectualitat experimental de The Pillow Book (Peter Greenaway 1996), el clàssic Reservoir Dogs (Quentin Tarantino, 1992), la japonesa Ringu(Hideo Nakata, 1998) i títols nacionals com Més enllà de la passió (Jesús Garay, 1986), El día de la bestia (Álex de la Iglesia, 1995) o REC (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2007) entre d’altres…
