San Sebastián ha estat l’escenari escollit per ser testimoni de l’estrena de la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Mientras dure la guerra. El director de Tesis (1996) i Los Otros (200) ha aixecat la polèmica amb una pel·lícula que s’endinsa a la Guerra Civil Espanyola. Amb un escenari tan comú i recorrent com és aquest període en el cinema espanyol i català, Amenábar se serveix de la figura d’Unamuno per explicar-nos la postura política de l’indecís.
Mientras dure la guerra no és una pel·lícula biogràfica de l’escriptor i rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno, sinó un retrat d’una guerra des de la perspectiva dels intel·lectuals. Amenábar se serveix de la figura del rector, amb totes les contradiccions d’Unamuno, per desballestar i enfonsar els arguments d’un règim i la postura dels que tenien més veu.
Sempre ha estat complicat parlar d’un tema polític sense risc de posicionar-se. I és evident que amb temes tan propers com la guerra o la política, Amenábar no li ha estat gens fàcil. De fet, no ho ha aconseguit. La pel·lícula que ens proposa el cineasta ens mostra, d’inici i de manera força fidel l’alçament de les tropes franquistes a Salamanca. Ens presenta un Unamuno que descontent amb la República (tot i haver-li donat suport) i amb el bolxeviquisme de l’esquerra es va posicionar a favor del règim. Els arguments? Doncs se’ns deixa entreveure que per comoditat. A ell ja li agradava la seva vida i no pretenia canviar gaire res. Ara bé, mentre avancem en els minuts veiem com el mateix Unamuno es va adonant de l’error que ha comès.
Tot i que el director pretén explicar-nos la història des del punt de vista dels nacionals, no ha pogut evitar una crítica dura cap a aquests mateixos. I és que en ple 2019, i després d’haver aixecat algunes mantes en la política actual, és difícil tornar a la guerra sense ser crític. La primera escena ens mostra en blanc i negre una bandera espanyola. Sabem que ho és perquè té les tres barres horitzontals i tenim clar què anem a veure. Però de mica en mica, la imatge es va dotant de color: primer la línia central groga, després la superior vermella i finalment la inferior lila. Sabem que estem en plena república. Amb aquesta imatge tant potent, sabem que estem davant alguna cosa èpica, i és que el director fa ús de tota la iconografia feixista possible per crear aquesta aura nacionalista. El contrapunt de tot això és precisament la figura d’Unamuno, qui ha d’interpretar el paper crític en tot el que passa.
Si mai heu llegit alguna cosa de l’escriptor, sabreu que brillava per les seves incoherències de pensament: navegava entre el cristianisme i l’ateisme; primer republicà convençut, després a favor del règim. L’home vivia bé en el seu càrrec d’il·lustre a la universitat i no tenia intenció de canviar-ho (tampoc se’l pot criticar). Això és precisament el que ens mostra aquest film. Ara bé, mentre tenim en un cantó els nacionals lluitant contra els rojos, també tenim un tercer bloc que són els no-posicionats o indecisos. Aquest tercer bloc és el que representa la figura d’Unamuno.
Karra Elejalde es posa els pantalons de rector i domina perfectament el carismàtic catedràtic, Eduard Fernández apareix com a Millán Astray i Santi Priego com al Caudillo; tots tres amb unes posades en escena impecables i gairebé immillorables. Les imatges, les escenes de lluita o de més tensió, la caracterització de l’època, la música… tot encaixa tan bé que sembla que estem davant d’un producte estrella. Ara bé, no tot són flors i violes al camp de la guerra. I és que en la vessant més emocional el director es queda a mig camí i no sap acabar de transmetre la impotència, la desesperació i l’angoixa dels moments viscuts i sembla que planejament com a mers espectadors en una guerra aliena. La manca de profunditat emocional fa que no acabem de penetrar del tot dins les històries personals i costa que arrenqui llàgrimes que haurien de caure sense esforç. La pel·lícula tampoc ens explica gaire el context d’Unamuno i les seves contradiccions, tot i que sí bé hi ha algunes escenes de la seva joventut totalment obviables. Aquest fet també fa que si no es coneix l’autor ens pugui semblar una aproximació massa superficial en el seu paper a la guerra i a l’alçament del règim.
Mientras dure la guerra, doncs, és una aportació interessant als molts productes de Guerra Civil que s’han tractat en aquest país i Amenábar no decep del tot en aquesta visió nacional. No obstant això, segurament no és tan objectiva com el director pretenia, ni tan rodona com ens hagués agradat als espectadors.
Veredicte
El millor: una perspectiva diferent en mostrar-nos la postura del tercer bloc en la guerra civil; la dels intel·lectuals.
El pitjor: la falta de profunditat emocional.
Nota: 7
