today-is-a-good-day

L’irresistible poder de les bandes sonores

- Advertisement -

La música i la dansa, tan antigues com la història de la humanitat, són inherents a l’home, formen part de la seva més genuïna forma d’expressió i de comunicació. No és cap secret que la música és la disciplina artística que arriba més directament al nostre cervell. Com que no sóc metgessa, em resulta difícil explicar-ho científicament, però he llegit moltes vegades que el mecanisme pel qual rebem la música és un mecanisme exempt de filtres, que ens assalta sense circumloquis i que pot despertar de seguida el nostre plaer més intens.

Els publicistes ho saben, tenen claríssim que es tracta del mitjà més rendible per promocionar un producte. Els receptors de la publicitat som capaços d’identificar-lo així que ens arriba la melodia del corresponent espot televisiu. I no només això: ho continuarem fent malgrat el pas del temps. Al cap dels anys, encara podem taral·lejar les cançons dels anuncis i recordar a què feien referència. La música és una font de gaudi inesgotable. Ens desperta l’enteniment i el gust estètic, serveix com a coadjuvant en teràpies psicològiques, és utilíssima per a l’ensenyament de nens amb problemes i, sobretot, és un recurs mnemotècnic de primera categoria. Si vols recordar una cosa, fes-ho cantant. No falla mai.

- Advertisement -

El teatre i el cinema, les arts escèniques en general, sempre han incorporat la presència de la música. Era una garantia d’èxit. Les primeres projeccions de pel·lícules mudes comptaven amb un pianista que interpretava les melodies més adients para acompanyar cada seqüència. El piano donava veu a l’amor, al terror, a la mort, a l’humor, al misteri. Podem assegurar que, sense la seva participació, el contingut de les imatges no ens hauria causat el mateix impacte.

- Advertisement -

La irrupció del cinema sonor ho va capgirar tot, però no la importància de l’element musical. Ans al contrari. La música i les cançons van integrar-se de manera fonamental en el desenvolupament del setè art. I no em refereixo només al cinema musical (on evidentment aquesta dimensió n’és la protagonista), sinó a les bandes sonores en general, al paper insubstituïble de la música en l’essència de les pel·lícules. Una bona música de fons ha de transmetre inequívocament la pulsió que el director pretén aconseguir amb les imatges. Tots sabem que, en ocasions, una mala tria musical espatlla la pel·lícula. Si l’escena ha de fer por, la música i els efectes sonors són fonamentals. Si l’escena és d’amor, exactament igual. La tria ha de ser curosa, extremadament curosa. Alfred Hitchcock, per exemple, era un mestre a l’hora de conjuminar imatges i música.

La música de les pel·lícules que hem vist es troba dins nostre, fins i tot sense que en siguem del tot conscients. Hi ha un imaginari musical particular, de cadascun de nosaltres, i un imaginari que gairebé ha esdevingut col·lectiu, com a mínim el propi de cada generació.  ¿Qui de nosaltres no recorda automàticament les melodies i les cançons més emblemàtiques d’un film simplement amb sentir el seu títol? Si em poso a citar títols en veu alta, a la nostra ment arriben les notes musicals abans que les imatges. Si dic Desayuno con diamantes, tothom sent Moon river. Si dic West side story, tots recordem América. Si esmento El violinista a la teulada, immediatament sentim Topol cantant If I Were a Rich Man. I així podríem continuar sense aturador: només cal pensar en La pantera rosa, El tercer home, La missió, Carros de foc, La boda de Muriel, 2001: Una Odissea de l’espai… Per no parlar de la multitud de cintes de Walt Disney, que ens han deixat en el record un munt de cançons absolutament memorables.   

Hi ha directors de cinema que podem identificar perfectament per les seves bandes sonores, perquè atorguen unes sintonies molt definides al conjunt de la seva obra. És el cas del jazz i Woody Allen. També hi ha cançons, sobretot pel que fa als musicals, que desperten sensacions plaents i remembrances eternes, com l’escena de Gene Kelly a Cantant sota la pluja. Hi ha cançons que ens desassosseguen o ens entristeixen perquè ens evoquen clarament el sentit del film, com passa amb Björk a Ballar en la foscor o amb la melodia tristíssima de La llista d’Schindler. Hi ha pel·lícules on el tema és metamusical, com a la magnífica Amadeus. Hi ha cançons esplèndides, compostes expressament per a pel·lícules, que amb el temps esdevenen grans èxits amb independència del seu origen cinematogràfic. Hi ha adaptacions d’obres musicals ja existents que, després de la seva vinculació a una pel·lícula, mai més no seran iguals. És el cas emblemàtic de Apocalypse Now, on The End de The Doors o la Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner ja resulten inseparables de les terribles imatges bèl·liques, i fins i tot diria que de la idea completa de la Guerra del Vietnam. També passa, però en clau d’humor, en la genial  escena del ball de Kevin Kline a In & Out, divertidíssima interpretació del tema I Will Survive de Gloria Gaynor. En aquest cas, s’aprofita l’imaginari vigent en el món real i s’inclou com a referent en el guió: la condició d’himne gai que ostenta la cançó.

En els últims anys, el cinema i les sèries de televisió han apostat per incloure temes musicals i fragments de cançons ja conegudes per acompanyar les imatges, sovint imatges sense diàleg que van passant davant dels nostres ulls per fer avançar la narració. Si la tria és adequada, resulta molt agradable. Quantes vegades hem dit: la pel·li aquesta no val gaire, però la banda sonora m’encanta! Doncs això. Fixeu-vos en la importància de la música.

No vull acabar aquest article ‒que, per força, només s’acosta al tema superficialment‒ sense fer una llista dels més emblemàtics compositors de música de pel·lícules, alguns dels que més m’han agradat personalment al llarg del temps. Sense ells, el cine no seria ni de bon tros igual. Va per vosaltres: Henry Mancini, Ennio Morricone, John Williams, Nino Rota, Alberto Iglesias, Michael Nyman, Bernard Herrmann, James Horner, Hans Zimmer, Jeff Danna, Michael Danna, Burt Bacharach, Marvin Hamlisch…

- Advertisement -

I un llarg etcètera gairebé inacabable.

- Advertisement -
Anna Maria Villalonga
Nascuda a Barcelona l’any 1959, és llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica i professora de literatura a la Universitat de Barcelona. Especialista en l’Edat Moderna, combina la recerca i les publicacions sobre aquesta època amb l’activitat divulgadora i investigadora al voltant del gènere negre. Ha publicat diversos estudis d’investigació sobre la novel·la negra catalana i les seves ressenyes i articles apareixen periòdicament en diferents mitjans. El 2013 va publicar 'Les veus del crim' (Alrevés Editorial) i va coordinar les antologia d’històries negres 'Elles també maten' i 'Noves dames del crim' (2015, Llibres del Delicte), que inclouen relats propis. L’any 2014 va publicar la seva primera novel·la, 'La dona de gris' (Llibres del Delicte i Navona en castellà). En matèria cinèfila ha fet crítica en diversos mitjans, entre els quals el seu bloc especialitzat 'El racó de l'Anna', la revista digital 'Barcelona Review', la publicació 'D'un roig encès' i la revista 'La lluna en un cove', on tenia una secció sobre cinema de culte titulada 'Fora de cartellera.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents