“Estem molt abduïts per la indústria nord-americana i costa molt que ens arribin pel·lícules d’un continent que produeix pràcticament tres quartes parts del cinema que es fa al món”, afirma Quim Crusellas Padrós en una entrevista al Telenotícies del 3Cat. Crusellas és el director del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic (o en el seu nom internacional, Asian Summer Film Festival, ASFF), que el 2024 ha arribat a la seva vintena primera edició: “La producció és tan grandiosa que és molt fàcil trobar excel·lents títols, excel·lents produccions i de diferents àmbits, com ara cinema d’autor o més comercial”, i així ho demostra la programació, realitzada juntament amb Domingo López, que han seleccionat quaranta-cinc produccions (36 llargs i 9 curts), de diferents procedències, com Corea del Sud, Xina, Hong Kong, Índia, Japó, Mongòlia, Singapur o Tailàndia.
I una bona mostra també ho ha estat l’eclèctic palmarès del festival. El jurat oficial del festival, format pels directors Caye Casas i Dhanraj Barkote, i el programador cinematogràfic Juan Pérez de la Torre, va atorgar el Gran Premi del Festival a la pel·lícula japonesa Single8 (2023), de Kazuya Konaka, un homenatge al clàssic Star Wars del 1977 de Georges Lucas, i de com aquesta pel·lícula va despertar vocacions cinematogràfiques en tres joves adolescents. El jurat va decidir donar també mencions especials a tres pel·lícules: la xinesa A long shot (2023), de Gao Peng, la sud-coreana Soulmate (2023), de Min Yong-keun, i l’índia Aatmapamphlet (2023), d’Ashish Avinash Bende. Per la seva banda, el Premi de la Crítica va anar a parar a la mongola If Only I Could Hibernate (2023), de Zoljargal Purevdash, i el Premi del Públic (batejat com a “Gat de la Sort”) va ser per a la japonesa Sabakan. Summer days 1986 (2023), de Tomoki Kanazawa. El festival va comptar amb la visita del mític director japonès Minoru Kawasaki, que va rebre el Gran Premi Honorífic del Festival, a més de presentar tres de les seves pel·lícules i participar en diferents presentacions i trobades amb el públic.
Molt poques de les produccions seleccionades pel festival seran estrenades a les sales de cinema espanyoles els pròxims mesos, i, probablement, si ho fan tindran un curt recorregut. Unes poques més, amb molta fortuna, les podrem veure en alguna de les plataformes audiovisuals accessibles al territori. Això explica també que la majoria de les produccions siguin del 2023. Aquesta dada és important, perquè la majoria van ser concebudes i rodades en plena pandèmia, un any o dos abans, amb els efectes consegüents relacionats amb el confinament i les mesures sanitàries prescrites.
Aatmapamphlet, sàtira sobre les divisions socials
Aquest és el cas de la pel·lícula índia Aatmapamphlet (आत्मपॅम्फ्लेट, 2023), dirigida pel debutant Ashish Avinash Bende, realitzada en idioma marathi (projectada al festival amb subtítols en català, com la major part del certamen). El rodatge va començar el març del 2021, just després del primer confinament, i amb permís per disposar d’un equip limitat. Poc després, per un segon confinament, amb la meitat de la pel·lícula rodada, van haver de suspendre el rodatge. El director va viatjar llavors a la casa familiar a Pune, on va contraure la covid i va haver de ser ingressat a l’hospital durant vint-i-tres dies per complicacions respiratòries, així que una part del seu treball posterior el va fer des de la distància mentre es recuperava de les seqüeles físiques que li va deixar el virus, que van ser importants, comptant amb la col·laboració de tot l’equip tècnic i gràcies a una programació meticulosa prèvia que va ser fonamental, tenint en compte que estava previst rodar a trenta-set ubicacions diferents, tal com es va aconseguir finalment.
Tot el tractament de la pel·lícula estava detallat fins al mínim detall en la preproducció, tots els plànols, els efectes, els temps de les seqüències o l’ordre de les preses, però havia sorgit un imponderable inesperat: Quant de temps estaria aturat el rodatge per culpa del confinament? I per què era tan important? Doncs perquè els protagonistes de la història eren adolescents. Els preocupaven els canvis físics que poguessin tenir al cap de diversos mesos en aquesta edat, cosa que impactaria directament en la continuïtat de la història i confondria l’espectador. Finalment, va arrencar el rodatge, amb el set a la ciutat de Daman mentre el director dirigia les escenes des de Pune, cosa que li permetia centrar-se en la direcció dels actors i delegar la part tècnica als presents, mentre una persona estava permanentment en contacte amb les dues parts per assegurar una comunicació correcta.
Tot i aquestes adversitats, Aatmapamphlet és una pel·lícula divertida, agradable i despreocupada, en paraules del mateix director. “Generalment, les pel·lícules que tenen la discriminació de castes com a tema central acaben en una tragèdia. Paresh i jo volíem canviar-ho deliberadament. En lloc d’ofendre l’opressor/repressor, volíem posar un cop de mà sobre la seva espatlla i mirar la mateixa situació des del mateix punt de vista. Després de tot, es tracta de trobar la teva humanitat”, afirmava Bende, que és, a més, el nom del protagonista de la pel·lícula, Ashish Bende, interpretat per diversos actors durant la pel·lícula, però el que porta més pes al metratge és el jove debutant Om Bendkhale, brillant al paper.
“Autobioplanfet”
Malgrat que el protagonista porti el nom del director, no és exactament una autobiografia, encara que sí que recull experiències pròpies i dels seus amics, i contextualitza la seva joventut realitzant un paral·lelisme amb els avenços socials i polítics de l’Índia als anys vuitanta i principis dels noranta, per la qual cosa va decidir inventar-se un nom per al qual estava fent i que es podria traduir com a “autobioplanfet”, que és el títol final de la pel·lícula. Tot va començar amb un ultimàtum del guionista i director Paresh Mokashi i la guionista i productora Madhugandha Kulkarni, una parella amb què Bende havia treballat com a ajudant de direcció en diverses pel·lícules des de feia anys. Literalment li van demanar que escrivís algunes de les històries que sempre explicava de la seva vida i família. Uns primers fulls amb la idea inicial van servir perquè la parella escrivís dos guions en paral·lel, però va ser el de Mokashi qui va saber dotar d’un to còmic el relat, especialment en decidir-se per una veu en off durant els primers trenta minuts, que expliqués el que passava al llarg dels anys, en un muntatge molt dinàmic i gràfic sobre la trajectòria d’una família índia al llarg del segle XX.
I el punt de partida s’inicia amb la besàvia del protagonista, coetània de la coneguda com la Marxa de la Sal (o Marxa Dandi), una manifestació dirigida per Mahatma Gandhi (1869-1948), duta a terme entre el 12 de març i el 6 d’abril del 1930. Aquesta marxa es va convertir en un dels esdeveniments més importants que van conduir a la independència de l’Índia de l’Imperi britànic. En aquest context, la besàvia va decidir que la millor manera de lluitar contra la segregació i la pobresa era l’educació: “L’educació és la llet del tigre”, va afirmar com si fos un lema.
Després de molts anys d’amistat i de treball conjunt, la parella Mokashi i Kulkarni van descobrir que Bende era de la casta dàlit. Els dàlits són els membres més pobres i discriminats del sistema de castes indi. De fet, se’ls coneix com “els intocables”, perquè les persones que neixen dàlit moren amb aquesta condició, vivint a l’extrema pobresa i patint una gran desigualtat social i econòmica. Que Bende sigui dàlit, en realitat, avui dia no importa, però hi va haver un temps en què sí que era determinant, i no en fa gaire.
Precisament, una de les escenes de la pel·lícula més impactant transcorre poc després que els expliquin les diferències socials associades a les castes i a les diferents religions, cosa que desemboca en una terrible baralla en una aula entre el grup d’amics adolescents. Després del fragor de la batalla, literalment, s’adonen que la sang de tots és vermella. Aquesta visió fa que es comprometin a romandre units amb una commovedora promesa que transcendeix les diferències que la societat els imposa de manera artificial. Per sort, l’espectador no només sabia que la sang era del mateix color per a tots, sinó que no érem capaços de distingir aquestes diferències pel fet que els vèiem a classe a tots vestits exactament igual, amb l’uniforme de l’escola. En aquest context, aquesta uniformitat era un avantatge davant de la desigualtat manifesta fora de l’escola.
L’amor en temps de divisió i agitació
El jove protagonista es cria amb uns pares afectuosos, que són repudiats per l’avi quan aquests donen suport a un casament intercastal d’uns amics. A partir d’aquell moment veurem les condicions de vida de la família, que acaba llogant una habitació, que no és res més que una barraca en un dels barris baixos de la ciutat, per cert, una de les més poblades de l’Índia. El jove descobreix l’amor a primera vista (bé, en realitat, l’amor a primera mà, com indica realment el locutor, ja que és l’instant en què la jove l’agafa de la mà en un moment d’una representació teatral que es produeix la fletxada).
Aquesta jove, Srushti, interpretada per diverses actrius en tres edats diferents, serà una protagonista silenciosa al llarg de tot el metratge, ja que no la sentirem parlar en cap moment, o gairebé, però sempre estarà omnipresent, especialment quan els amics d’Ashish descobreixen el seu secret i decideixen ajudar-lo per aconseguir el seu amor platònic. Els canvis de l’adolescència a la maduresa serviran de metàfora respecte dels canvis que en paral·lel també es produïen a la societat i la política a l’Índia. Contemplarem, de manera fugaç, personatges i moments històrics fonamentals per al país, com el Dr. B. R. Ambedkar (1891-1956), el primer intocable que va arribar a ser universitari i graduar-se, l’atemptat terrorista del 6 de desembre de 1992 que va destruir la mesquita Babri, perpetrat per integristes hindús, el terrible terratrèmol del 30 de setembre de 1993 a Latur, o figures polítiques destacades com el primer ministre H. D. Deve Gowda o populars esportistes com el jugador de criquet Vinod Kambli. Però, això sí, sempre amb humor, amb un llenguatge hiperbòlic i amb un missatge positiu sobre allò que l’amor pot aconseguir en moments de divisió i agitació. Memorable és l’escena en què, per fi, tenen la primera cita, i el jove va amb una moto, vestuari i accessoris que li han prestat els amics, cadascun d’una casta i d’una religió diferent.
Descobrirem que la jove pertany a la casta braman, la més important de les quatre principals de la tradició índia. Així que la relació intercastal era entre extrems, entre la primera i la quarta casta. Però ho descobrirem al final de la pel·lícula, quan comprovem que ja no és important, que el més important han estat les accions que ha fet el jove per cridar l’atenció del seu amor platònic al llarg dels anys i els diferents cursos a l’escola, dels valors amb què ha actuat en tot moment, fins i tot quan pensava que tenia un rival que s’anteposava al seu objectiu. Aquest respecte i aquests valors es mostren a través de les accions dels diferents protagonistes, i transmeten un discurs positiu que és universal, especialment apropiats per a un públic juvenil de qualsevol part del món.
Uns valors que coneixem molt bé els assistents i seguidors del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic, que en aquesta edició han superat els 13.000 espectadors, que, juntament amb els organitzadors, viuen aquest esperit de companyonia i complicitat durant tota una setmana durant el mes de juliol, cada any a ple estiu. La pel·lícula Aatmapamphlet va tenir la seva estrena internacional a la 73a Berlinale, el febrer del 2023, amb una bona acollida de crítica i públic, així com en altres esdeveniments com el Festival Internacional de Cinema de Toronto, el setembre d’aquell any. A l’Índia, es va estrenar a l’octubre amb una gran recepció, a més a més de nominacions i premis… A nosaltres sempre ens quedarà Vic.
