El vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana es va estavellar a la serralada dels Andes el dissabte 14 d’octubre de 1972. Després de 72 dies, 16 joves van ser rescatats de l’infern blanc. La sociedad de la nieve és el nom de tots aquells valents joves que van demostrar al món que l’esperança és l’últim que es perd.
Es crea la sociedad de la nieve
El director català J.A. Bayona, després de la seva llarga filmografia en què destaquen pel·lícules com El orfanato o Lo imposible; acompanyat de Netflix ens porta La sociedad de la nieve, on el director deixa enrere les seves excentricitats i els seus grans projectes cinematogràfics a parcs juràssics o en batalles de la terra mitjana per endinsar-se en terrenys més autorals i sense arriscades posades en escena. Però, com ens va demostrar el gegant monstre digital que va acompanyar el protagonista a A monster calls, Bayona sempre traurà les seves armes més made in Hollywood per oferir-nos el punt de vista més propera al cinema d’atraccions.
Basats en els fets de l’accident de l’equip de rugbi uruguaià i, per tant, al llibre escrit per Pablo Vierci, la pel·lícula documenta els relats dels 16 supervivents de l’accident des que van decidir embarcar fins al rescat. Com que es tracta d’un esdeveniment que va recórrer el món, l’espectador, el més possible és que ja sigui coneixedor de la història i dels detalls escabrosos que l’envolta. Tot i això, Bayona decideix incidir en dos aspectes fonamentals de l’argument que donen peu a una capa més fonda de profunditat al coneixement previ de la història: la decisió tècnica de l’avió i les reaccions i vivències dels passatgers moments previs a l’accident, i el més important, la reflexió personal per les quals van haver de passar els protagonistes a l’hora de sotmetre’s al canibalisme per tal de sobreviure.
JA Bayona mostra sense ensenyar
Bayona, en comptes d’optar per un accident i una fallada tècnica a fora de camp per centrar la trama directament al param gelat, accedeix a mostrar, utilitzant aspectes digitals i tècnics majestuosos, el moment de pànic que viuen els protagonistes a l’avió. Això, per tant, ens introdueix la tensió requerida per a un argument dramàtic de tal magnitud, i fa que una suor freda recorri el teu cos.
D’altra banda, un dels aspectes més esperats pels espectadors giraven al voltant de les imatges que es mostrarien relacionades amb el canibalisme. Mentre que Bayona optava per un espectacle visual en el moment de l’accident, encertadament, decideix situar el desmembrament fora de camp, deixant de banda el punt escabrós i “gore” que pretenia la situació, per aprofundir en les reflexions morals que van debatre els protagonistes sobre el seu estat i les ànsies de supervivència.
Els joves actors brillen per un paper que deixa traços d’emoció i dolor, permetent l’espectador a posar-se a la pell dels protagonistes.
Pel que fa a la narració, tant Bayona com el guionista Bernat Vilaplana, decideixen aplicar la figura del narrador omniscient perquè vagi explicant els fets de la trama des del punt de vista d’un dels protagonistes. Col·locar la veu a un dels joves ja hauria d’atorgar-li la supervivència, sent aquesta claredat una ironia dramàtica per a l’espectador. Però, en canvi, el narrador resulta ser una de les víctimes, per la qual cosa es realitza un plot twist enginyós però a parer meu fallit, ja que l’espectador tampoc connecta completament amb el personatge, i preferim tenir una visió més grupal de la situació que viuen els joves.
En resum, la societat de la neu, malgrat la simplicitat, és una atracció d’emocions. D’una banda, la por que sents al vol, la tristesa per la pèrdua i la desesperació, i la felicitat pel retrobament. Perquè, com ja he dit, l’última cosa que es perd és l’esperança.
