L’oportunitat perduda de ‘Color Out of Space’

Feia 20 anys que Richard Stanley no dirigia un llarg, des d’aquell desastre que es reflecteix en el documental Lost Soul: The Doomed Journey of Richard Stanley’s Island of Dr. Moreau. Des de llavors vivia retirat als Pirineus francesos fins que SpectreVision, la mateixa productora que va fer Mandy el va trucar amb un guió que només ell podia portar a la pantalla. Van aconseguir, a més a més, el seu protagonista: Nicolas Cage.

Aquestes línies semblen la presentació per a un film de culte, i de fet, Color Out of Space, l’últim horror còsmic de l’any, compleix amb els capricis d’un amant del gènere terror-fantàstic. En especial, d’un amant de Stuart Gordon, amb la seva musa atemporal Barbara Crampton amb qui va adaptar el Re-Animator o el Re-Sonator (From Beyond) sumant-se a la febre del terror que havia originat Carpenter, que abandonava el terror de ganivetades just després de parir-lo per hibridar-lo amb el sobrenatural a La Boira i després amb la ciència-ficció a The thing, que va ser un referent del Body Horror al qual cal sumar Videodrome de Cronenberg o The fly. Es tracta d’un terror per al “friki” que viu en diàleg amb si mateix, com pot ser la recent Ghostland. La constel·lació de Richard Stanley és gran i a la vegada limitada, perquè espera d’alguna manera que el seu film no visqui pel diàleg cinèfil sinó del diàleg de referències.

Molts han intentat adaptar Lovecraft i molts intenten fer-ho, començant pel ja mencionat Stuart Gordon, de qui potser recordeu també la fallida Dagon amb Macarena García, passant pels ecos implícits de La Boira de Frank Darabont que malgrat ser una obra de Stephen King crea un genuí terror pel desconegut amb una direcció d’art clarament inspirada en H.P. Els més fans encara esperen Las Montañas de la Locura de Guillermo Del Toro. Tenim pel·lícules sobre aquesta estètica, reflexionades o reduïdes al mem del tentacle però mai cap ha semblat prou bona pels puristes, i si us plau, fiqueu-me en aquest sac. 

Com il·lustraries el que és inefable? No, no és que em posi com Sant Joan de la Creu a fer poemes sobre la transcendència espiritual. Vull dir que part de la intriga del terror és no saber què et persegueix. I quan el color que va caure del cel és essencialment indescriptible, tenim el primer problema. Hauria pogut ser un tornassol, un nacre, un ultraviolat o un infraroig (que hauria funcionat perfectament amb la banda sonora d’ultrasons i infrasons) i la tria final a la pel·lícula, per filtre de la psicodèlia, és un rosa calent que està tan de moda com Chtulhu mateix. Quan cal fer una tria, anem al que és segur. I sabeu que no em transmet la seguretat? Por.

Color out Space és divertida, fantàstica, i fins i tot creativa, no em fa res que el director afegeixi aquests elements del Wicca que tant l’apassionen, però decideix que els moments àlgids de la història al llibre passin a ser homenatges a The thing, que mentre de genealogia lovecraftiana, no reflecteix la profunditat psicològica d’aquesta història posgòtica i peca de voler anar al vell conegut quan podria desenterrar tot un monstre. Stanley reconeix que Annihilation i Color Out of Space desbranquen de la mateixa història, sent Annihilation un híbrid tarkovskià dels conceptes que s’hi presenten. I és precisament a Annihilation on es troba una versió més fidel a aquest concepte de radiació atòmica i bogeria existencial.

L’oportunitat perduda de Color out of space és no haver explotat el llòbrec encant de la decadència d’allò mutat: una amenaça que comença com quelcom meravellós mentre que es degrada sibil·linament cap a una situació insostenible que et desfà mentalment. La presència de Color out space original és més semblant a un vampir energètic o una guineu, quelcom que surt del seu cau per aconseguir el seu aliment sense ser descobert, aquí és una presència molt més activa. La pel·lícula d’Stanley té tot una altra cinètica i uns altres colors, triant una atmosfera molt més vibrant i una acció sense massa circumloquis, amb aquells instants de comèdia que tots esperàvem i que tant fan revifar els espectadors de Sitges, uns instants amb un lloc reservat en producció perquè Nicolas Cage pugui improvisar per tal de mostrar el seu costat més histriònic.

I ara com sempre, com un bon purista, la veuré, em riuré, però no em quedaré tocat. Ni incòmode. Ni em ratllaré pensant que estic molt pàl·lid i que menjo menys i menys. Ni que em tenyeixo els cabells per ocultar que les canes m’aborden de cada cop més per un buit que em té corcat. M’hauré menjat totes les crispetes sense mals de panxa. Me n’aniré a casa, i per calmar l’ànsia, miraré si hi ha algun relat de Lovecraft que no m’hagi llegit.

Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents