L’altre dia, al tren vaig veure com a mínim dues persones que veien i escoltaven llargmetratges a través del mòbil. Em va semblar que un dels dos era un Transformers i l’altre un Harry Potter. No sé si les havien enregistrat prèviament o si els emetien alguna plataforma. Tant si val. El cas és que es degustava a través d’un aparell petitet, s’escoltava amb uns auriculars casolans, tot envoltat de gent, de sorolls, d’avisos sonors, amb interrupcions i per un temps limitat, el qual anava fins la parada en la qual baixava l’espectador (es pot parlar d’espectador?), encara que en un dels dos casos, el del Harry Potter, no va ser així, car l’usuari va continuar amb la pel·lícula, pujava les escales a peu i sortia al carrer. Després no sé el què va fer però m’ho imagino.
He de dir que cadascú pot veure cine com li vingui de gust i que jo no soc qui per dir-li como ho ha de fer. Però aquesta visió em va fer pensar en les diferents maneres que hi ha ara de veure cine i de la constant pèrdua de qualitat de les pel·lícules segons com es vegin. Intentaré aportar una llista més o menys aproximada.
En una sala de cine
Hi ha moltes combinacions. La més habitual en aquests moments és que la pel·lícula s’hagi enregistrat en digital i es projecti en digital, almenys aquesta és la tendència. Es la combinació menys dolenta encara que el film perdi qualitat pel sol fet de projectar-se. Per no perdre’n s’hauria de passar com si fos un circuit tancat de televisió, cosa que industrialment i comercialment ara per ara es inviable.
Això que ara el senyal digital supera en qualitat el cel·luloide d’abans és un “cuento xino”. Abans era molt millor la qualitat i no diguem quan les làmpades de projecció són baixes i es veu tot més fosc. L’altre dia vaig veure el darrer film de la senyora Coppola. The Beguiled, i era un desastre. Tot i que alguns comentaristes van afirmar després que aquella foscor era la base d’una estètica molt personal de la realitzadora, aquesta comentari demostrava la involució de les formes estètiques en funció de l’assumpció dels defectes tècnics. Això quant la imatge. El, so normalment no pateix tant.
Al televisor
Depèn del televisor que tinguem, de si està doblada o no, de si hi ha interrupcions per anuncis, del format en què s’emeti, de les modificacions de les tonalitats del color… El so, perd horrors.
En autocines
Que jo sàpiga a Espanya només n’hi ha un, a prop de Madrid. Però no cal anar-hi per saber que ni el silenci, ni la intimitat estan presents. Gent menjant i bevent, bellugant-se, fent l’amor, xerrant a crits, nens intranquils….
A la fresca
Resultats molt semblants als dels autocines. Es fan al costat de piscines i la gent es banya, en platges, espais oberts, cap dels quals és ideals per veure cinema…
En aparells electrònics de diferents mides
La qualitat depèn de les prestacions.
De moment no se m’acut cap altra manera de veure cinema, tot i que segur que n’hi ha. Les possibilitats poden ser infinites i cada dia que passa creixen. La reflexió final és que, igual que una gran quantitat de coses, la manera de veure cinema ha canviat radicalment. Jo penso que com millor s’aprecia el cinema com a obra d’art és en una sala, en silenci, amb una bona projecció, sense crispetes i estan pendents totalment de la pel·lícula. Així ho devien pensar segurament els realitzadors tot i que, donada l’afluència de nous invents ja fa temps que han anat canviant l’estètica per adaptar-la a les noves situacions. Seguirem parlant de com es veuen millor les pel·lícules.
Després d’escriure aquest article, al tren que agafo normalment hi ha mitja dotzena de persones que veuen pel·lícules en els seus portàtils. Han augmentat? És un símptoma? És casualitat? Qui lo sa?
