És molt agosarat comparar La llum d’Elna amb Schindler’s List però mira… ja ho he fet. És agosarat perquè no es pot comparar el nivell de superproducció que és una i la modèstia (econòmica) de l’altra. Però si són comparables és perquè expliquen històries d’esperança, amor i solidaritat en un moment on tot era una merda. La història d’Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna sens dubte és un d’aquells relats en temps de guerra que et fa recuperar l’esperança amb la raça humana…
Després mires les notícies i potser hi deixes de creure. Malgrat tot (i no és un spoiler), al títols de crèdits finals et mostren com ara, al mateix Mediterrani on hi havia el camp d’Argelers, hi ha refugiats que segurament passen per situacions similars a les dels anys 40. I de la mateixa manera que fa 80 anys hi ha Elisabeths Eidenbenz amb noms diferents fent el mateix que feia ella i la seva tropa de dones: ajudar i salvar vides. La pel·lícula no fa res més (i és molt) que narrar la proesa d’Eidenbenz, fundadora de la Maternitat d’Elna, que juntament amb les seves col·laboradores va acollir centenars de dones embarassades i va arribar a salvar 595 nadons d’una mort segura.
Precisament el fet que el drama humà que estem vivint avui en dia sigui tan similar fa que La llum d’Elna sigui un film universal amb un missatge tan potent i tan vigent com el de Schindler’s List. Té una recreació històrica impecable a nivell de direcció d’art, vestuari i maquillatge i perruqueria i si l’experiència no és del tot satisfactòria és per la poca diversitat d’espais dictada per l’ajustat pressupost d’un film que neix a la televisió. Amb tantes referències als camps de refugiats es troba a faltar alguna escena on es vegin de veritat.
Malgrat això els personatges i les seves històries son prou interessants i la trama flueix sense problemes de narració. És una cinta interessant des del minut u que sap barrejar el drama i la llum (que porta al títol) sobretot gràcies a la poderosa presència dels tres nens protagonistes. La mirada infantil rebaixa la cruesa però no et fa apartar els ulls de la basarda de les guerres (la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial). En l’apartat de les actuacions el més destacat són les secundàries especialment Nausicaa Bonnín, Nora Navas i Natalia de Molina. A la protagonista, la suïssa Noémie Schmidt, li falta un punt de presència en alguns moments. Fa la sensació que el paper li ve una mica gran però en qualsevol cas no grinyola i suporta la pesada llosa que és un paper com aquest. En resum, una experiència molt femenina que la directora Sílvia Quer ha sabut capitanejar amb destresa i mà esquerra. I, per sobre de tot, una història que sens dubte mereix ser esbombada als quatre vents. Aquesta pel·lícula fa justícia.
Veredicte
El millor: les actrius secundàries Nausicaa Bonnín, Natalia de Molina i Nora Navas.
El pitjor: la manca de localitzacions fa que el film perdi dinamisme.
Nota: 7,5
