Sempre s’ha dit que la literatura és una arma molt poderosa segons en quines mans cau. Poderosa en els dos sentits de la paraula. La literatura ha estat l’arma de nombrosos crims perpetrats per la humanitat, i si bé direu que ben bé l’arma no, tindreu raó, però un motiu d’allò més potent per delinquir i cometre un seguit d’actes criminals que costaria de recollir en una sola enciclopèdia, sí.
Recordem la sempre eterna The name of the rose (1986) basada en la novel·la del mateix nom d’Umberto Eco i protagonitzada per Sean Connery en el paper de William of Baskerville i Christian Slater com a Adso of Melk. Després de veure una investigació al més pur estil Holmes per part d’un frare franciscà, (ull spoiler), descobrim que el causant de tots els estralls no és res més que un llibre. Bé, evidentment la mà humana és el botxí, però moguda pels continguts “inapropiats” d’un llibre que és “pecat”. En aquest cas el culpable de tot plegat és Second Book of Poetics d’Aristòtil.
The Nine Gates of the Kingdom of Shadows escrit per Aristide Torchia i adaptat d’un guió redactat pel mateix diable és el protagonista de The Ninth Gate (1999). Johnny Depp es posa en el paper d’un restaurador i venedor de llibres antics, Dean Corso, a qui li cau a les mans una de les últimes tres còpies de l’obra diabòlica, desencadenant així un seguit de crims i persecucions per aconseguir el llibre, i aconseguir el poder maligne que aquest comporta. Tot i que aquesta obra dirigida per Roman Polanski pot semblar extreta d’un món de fantasia i tenebres, els crims que hi ocorren són ben reals. I el culpable? Una enquadernació amb continguts susceptibles d’adquirir.
En el gran clàssic de Ray Bradbury, portat al cine gràcies a François Truffaut, Fahrenheit 451 (1966), la lectura és un dels actes criminals més penalitzats. Aquest acte criminal comporta la creació d’un cos de bombers especialitzats en la crema de material literari. Crítica molt dura a la censura i a les polítiques dictatorials que no permetien la lectura d’obres i eleccions lliures. El franquisme no és res comparat amb l’època dels anys 60 i 70 a la República Popular de la Xina amb la publicació de El llibre vermell de Mao (1964), ja que aquest es va convertir en una de les úniques lectures permeses pel règim dictatorial de la regió. Aquest fet es veu reflectit en obres com Xiao cai feng (Balzac i la jove costurera xinesa, 2002), on es viu un turbulent triangle romàntic, amanit per l’obra de Balzac, en una època on només certs llibres com el mencionat anteriorment estaven permesos. Si bé, no hi ha cap crim molt explícit, la literatura sí que és la causant de grans crims contra la humanitat que es van viure en períodes històrics i polítics com el descrit.
A The book of Eli (2010) veiem un Denzel Washington molt a la defensiva per protegir ni més ni menys que un llibre. En un futur post apocalíptic on el canibalisme, les violacions, els assassinats i una llista interminable de crims estan a l’ordre del dia, un home compleix la missió de protegir el contingut d’un llibre que ens és totalment desconegut fins al final del film on es descobreix la gran incògnita. El llibre no és el culpable directe d’atrocitats atrocitats, ja que la llei del més fort impera sobre la capa de la terra, però què s’ha d’arribar a fer per protegir els continguts d’una obra?
I ja per anar tancant el tema ens traslladem a les terres japoneses per parlar de Death Note. Aquesta és una sèrie d’animació (anime) on un quadern, el títol del qual dóna nom a la sèrie, és el culpable de la mort de diferents persones. Light Yagami és un estudiant que un bon dia troba aquest quadern i decideix fer servir el seu poder mortal per eliminar totes les ments criminals del món, i convertir-se així en un gran heroi. Curiós que el poder el doni un grapat de pàgines amb quatre paraules. L’any 2006 el director japonès Shusuke Kaneko la va portar al cinema en forma de llargmetratge i sense l’animació. També a l’octubre d’aquest any s’ha d’estrenar una altra pel·lícula de la mà del director Shinsule Sato i que es titularà Death Note: Light up the New World.
Això ens demostra que mai s’ha de subestimar el poder de la paraula escrita. La influència de les històries i els escrits poden comportar molts més danys que no pas qualsevol arma física.