Després de la història darrere de les teves joguines, pel·lícules i música preferides, Netflix torna a explotar aquest format de docusèrie per apel·lar a la nostàlgia i a l’humor dels seus subscriptors. Per fer-ho encara més recaragolat, Nicholas Cage es presenta com a mestre de cerimònies que, programa rere programa, ens proposa algunes de les paraulotes, malnoms i paraules gruixudes més populars del món anglòfon. Paraules com Fuck, dick, bitch o shit són analitzades per lingüistes, sociòlegs i comediants alhora que comenten l’evolució del mot en qüestió. La productora Funny or die, de la qual n’és el propietari l’actor Will Ferrell (entre d’altres), ens porta aquesta curiosa peça per amenitzar les tardes i nits del confinament més fredes fins el dia d’avui.
Autoparòdia d’un mite vivent
El mes de gener no només marca l’aniversari de Nicholas Cage, qui acaba de celebrar els 57 anys aquest 2021, sinó que també suposa la seva estrena com a presentador de La historia de las palabrotas (History of Swear Words, en anglès) aquest documental en què ell n’és segurament la part més interessant. Davant d’una llar de foc, assegut a una butaca i vestit de gala, l’actor ens presenta episodi rere episodi les paraules protagonistes. Brillant per a alguns i motiu de mofa per a d’altres, el que és cert és que Nicholas Cage, nascut amb el nom de Nicholas Kim Coppola, ha creat una marca pròpia que sap explotar cadascuna de les seves participacions.
https://elcinefil.cat/2018/10/06/lhome-de-les-mil-perruques-o-quan-la-felicitat-es-fa-cinema/
Creient-se aquest personatge que ha anat forjant amb els anys, a La historia de las palabrotas Cage ens brinda una presentació desconcertant en el bon sentit de la paraula, potenciant la seva dicció extravagant i posant èmfasi en paraules completament aleatòries. Per a aquells que tinguin més fascinació per l’actor, segurament les seves escasses aparicions se’ls faran curtes, tot i que els moments d’autoparòdia i referències a la seva carrera i persona arrencaran rialles i somriures.
Una història irregular
Però, entrem en matèria. Ens trobem davant d’un programa que narra la història de les paraulotes, així que, tal com és d’esperar, ens trobem amb una gran quantitat de professionals que, sorprenentment, s’han especialitzat precisament en l’origen i/o l’ús de les paraulotes. El programa comença explicant l’origen etimològic d’una paraula en concreta i continua explicant el moment en què es va començar a utilitzar com a insult. Entremig, alguns facts in your face escatològics lleugerament relacionats amb la temàtica i comentaris que aporten simples observacions. Un cop s’han acabat els acudits, el programa segueix amb una explicació sobre com els col·lectius als qui van dirigits els improperis s’han reapropiat de la paraula per desestigmatitzar-la i fer que jugui a favor seu. Aquesta última part és segurament la més interessant, tant pel fet que la història sobre els orígens sovint té molt poc interès o que amb prou feines s’hi entra en detall, com pels comentaris d’alguns dels col·laboradors que donen la seva perspectiva, sovint com a part del col·lectiu a qui es dirigeix l’insult.
Sens dubte, l’era d’internet i de Youtube ha fet que el contingut televisiu a la carta s’hagi hagut d’adaptar als ritmes del canal gratuït per streaming per atreure el públic més jove. Segurament aquesta ha estat la causa per la qual aquells que esperen una explicació en profunditat per arribar realment a entendre l’evolució de les paraules es quedin amb la sensació que no han ni fregat la superfície i que s’ha donat més importància a l’humor que no pas a la informació.
Temps per als somriures
Si hi ha alguna cosa que necessitem durant aquests temps tan incerts i bojos, és una mica d’humor i desconnexió. És per aquesta raó que Netflix segurament està apostant per l’estrena de productes lleugers per fer passar una bona estona a l’espectador. Si la segurament afanyada Death to 2020 no va acabar de convèncer a nivell humorístic, amb aquest documental passa quelcom semblant. Tot i les aportacions d’algunes còmiques d’arreu del planeta com Sarah Silverman, Nikki Glaser, London Hughes, Jim Jefferies o Joel Kim Booster que poden tenir els seus moments de gràcia, la combinació entre la part més instructiva, l’humor i les aparicions escasses de Nicholas Cage no creen un producte rodó, sinó que produeixen el mateix resultat que obtindríem si a un got amb aigua i oli li afegíssim un gra de sucre.
En definitiva, acaba essent poc il·lustratiu per a ser un documental informatiu, alhora que poc graciós per a ser un producte còmic.
Veredicte
Agradarà a: els fans absoluts de Nicholas Cage, aquells que alimenten el mite, i als anglòfils.
No agradarà a: aquells que no van acabar de riure amb Death to 2020, o vulguin aprendre realment alguna cosa sobre etimologia anglòfona.
Enganxòmetre: 4
Nota: 5
