today-is-a-good-day

‘La Casa de Papel’: ‘Bienvenidos… otra vez’

- Advertisement -

Després de qualsevol cosa, sempre hi ha Netflix. El 23 de novembre de l’any 2017 s’acabava la segona (i en aquell moment última) temporada de La Casa de Papel. Una sèrie produïda per Vancuver Mèdia i Atresmedia. I jo, com passa sempre en els últims anys de la meva existència, vaig acabar veient tots els capítols quan es van penjar a Netflix gairebé mig any després. I me’n vaig enamorar.

Quan fa uns mesos es va anunciar que Netflix havia comprat els drets de la sèrie i se’n faria una tercera i quarta temporada, em va entrar la por. “Quina cagada”, va ser el meu lema durant les següents setmanes. I ara em pregunto… “ON COI ESTÀ LA QUARTA TEMPORADA QUE LA VULL VEURE JA?!”.

- Advertisement -

“Bienvenidos… otra vez”, escriu El Profesor a la pissarra quan aconsegueix reunir tota la banda, abans de començar a preparar el seu nou pla. Una clara picada d’ullet al començament de la sèrie, tal com passarà moltes altres vegades al llarg dels 8 nous capítols. “Però, per què es tornen a reunir si van aconseguir escapar de la policia després de protagonitzar el robatori més gran de tots els temps i ara són rics?”. Aquesta és la pregunta més important i perillosa a la que s’havien d’enfrontar els guionistes. I aconsegueixen trobar la millor resposta: la Interpol ha detingut en Río, i El Profesor decideix reunir tota la banda per atracar el Banco de España, per cridar l’atenció dels seus capturadors. Una declaració de guerra a l’Estat, sabent que tenen en Río tancat en una cel·la per torturar-lo. Però la urgència a l’hora de preparar aquest nou atracament (que comptarà amb la presència de flashbacks en què apareix en Berlín, un dels personatges amb més pes de les altres temporades) fa que El Profesor no tingui el mateix temps per preparar a la perfecció cada pas del robatori i, per tant, hi hauran més errors i intriga, que aprofitarà la cruel inspectora Alícia Sierra.

- Advertisement -

Els monos vermells, les caretes de Dalí i el reivindicatiu “Bella Ciao” s’han convertit en un símbol de revolució, no només en la ficció, sinó també en la realitat, en què La Casa de Papel ha tingut un èxit espectacular nacional i també internacionalment. Reobrir una història que estava totalment tancada és complicat, però només necessites veure els primers 50 minuts perquè et desapareguin tots els dubtes. Cinc línies temporals diferents, rapidesa narrativa i sorpreses. Passar de fer capítols de 70 minuts a què durin una mitjana de 50, fa que l’acció sigui la protagonista de les trames i el ritme no baixa en cap moment, va al gra en cada seqüència. Conseqüència: no et pots desenganxar de la pantalla ni un minut. En aquest robatori hi ha pressa per aconseguir l’objectiu, per això entrem en un compte enrere que s’encomana a les trames i als espectadors, els quals estan acompanyats d’una creixent tensió des del primer minut que es trobava a faltar en les dues primeres temporades.

Els espectadors ens quedem a veure la tercera temporada de La Casa de Papel perquè volem acompanyar aquells personatges que ens van robar el cor amb les seves intencions, els seus motius i la seva alegria i humanitat. “Quan un membre de la banda té un problema, sempre hi ha algú per ajudar-lo: la banda”, i en aquesta nova temporada hi tornen a ser, per ajudar-se sempre que es necessiten.

Però l’equip de guió també tenia un gran problema: aconseguir que la banda acceptés endinsar-se en un nou robatori sense acabar sent repetitiu. Personalment, crec que aquest objectiu s’aconsegueix, tot i que en alguns moments s’acosta a la línia de la semblança. Si hagués de posar algun altre punt feble, per mi torna a ser el que la sèrie ja tenia en les temporades anteriors: algunes de les trames sentimentals que, per mi, són innecessàries i fins i tot una mica rebuscades i impossibles.

Per a aquesta nova aventura, el repartiment compta amb cares noves i en destaquen un parell: una espectacular Najwa Nimri a qui odiarem a més no poder, i l’argentí Rodrigo de la Serna, que es posa a la pell de Palermo, qui agafarà el rol que fins ara havia tingut en Berlín dins la banda.

La Casa de Papel s’endinsa en una nova aventura que manté la seva essència, però aconsegueix fer molt més soroll. Ho confesso, vaig veure els 8 capítols en un dia i si-us-plau, que arribi ja la nova temporada. Fins llavors, “jarana”.

Veredicte

Agradarà: als seguidors incondicionals d’aquesta revolució.

- Advertisement -

No agradarà: als que busquin una sèrie per relaxar-se.

Enganxòmetre: 9,5

Nota: 9

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents