‘La Casa de Papel 3’: els diners no fan la felicitat

Sense voler desmerèixer altres sèries “made in spain”, La Casa de Papel ha aconseguit posicionar-se al nivell més alt en l’univers de les sèries, frec a frec amb les produccions nord-americanes en què la competència és ferotge i la diferència en els pressupostos d’aquesta banda de l’atlàntic, en particular de la península Ibèrica, abismal! Així doncs, èxit per partida doble per aquesta “spanish production.

Primer perquè quan ni Netflix  esperava  aconseguir audiències milionàries, i aquí no és qualsevol cosa, estem parlant d’un èxit mundial que, a més,  ha provocat un canvi en les estratègies de producció de la plataforma per explorar altres vies. Per fi han obert la porta a ficcions “not made in USA, produccions locals de qualitat que també han agradat com Delhi Crime a la India o Operación Extasis a Bélgica. I segon perquè a La casa de Papel T1 i 2 els pressupostos han estat els d’aquesta banda del “charco”, ajustats. Això no deixa de ser un negoci rodó: preu baix i rendiment màxim. Netflix no ho podia deixar passar!

Però endinsem-nos en l’anàlisi tècnic del relat per descobrir quines són les claus d’aquest èxit tan sonat i absolutament merescut. A les dues primeres temporades La Casa de Papel té un guió tècnicament a prova de bombes. Les trames molt ben construïdes en una estructura molt àgil i accelerada amb els flashbacks de les classes (o els flashforwards de l’atracament) que, a més d’acabar d’explicar-nos el relat, permeten entrar en el món de cadascun dels personatges de forma fluïda perquè els fem nostres. Evidentment que tant la direcció com el càsting, la realització, la fotografia, la direcció artística i el muntatge no només han estat a l’alçada sinó que segurament han superat les expectatives per acabar creant un producte més que rodó.

Un relat doncs, no només amb el seu punt àlgid final de rigor, que fa difícil per no dir gairebé impossible haver de deixar de veure el següent capítol, sinó que, a més, compte amb unes crestes o moments onírics, on la música agafa el paper protagonista i porta les imatges a un clímax fent de la sèrie una experiència emocional d’alta volada portant-nos de la mà per les cruïlles del relat.

I ara és quan arriba la tercera temporada. Retrobem els nostres protagonistes per fi ja milionaris, i això curiosament no els fa guanyar punts, més aviat el contrari, quan eren uns morts de gana i lluitaven per sortir-se’n ens eren més propers. Un començament doncs amb mal peu accentuat per la sensació d’artifici que crea totes les localitzacions paradisíaques on retrobem els protagonistes, tant inhabitual en una sèrie espanyola que de seguida fa pensar en els milers d’euros que s’han gastat. La ironia de l’assumpte és que en el moment en què per fi els nostres protagonistes es fan milionaris i alhora els creadors de la sèrie també aconsegueixen més recursos financers per continuar-la, aquests no només no juguen a favor sinó més aviat al contrari. És aquest el moment d’obrir una reflexió sobre l’enginy i els recursos econòmics en el món de la creació audiovisual?

És clar que tampoc ajuden uns recursos de guió que van ser l’èxit de la sèrie, no tant per la seva originalitat com per haver-los utilitzat de forma brillant. Ara no tan sols no brillant sinó que entorpeixen el resultat. I vull parlar de la presentació dels nous personatges que no aconsegueixen agafar el protagonisme de l’equip inicial. Però sobretot, l’error en aquesta temporada ha estat l’ús, mes aviat l’abús, d’aquests recursos amb excés unes músiques molt protagonistes que arriben a molestar en escenes dialogades fins al punt d’haver d’activar els subtítols per entendre el que es diu. I de l’abús de la repetició narrativa en la utilització dels flashbacks que es torna rutinària i predictible.

Així dons copiar-se a un mateix quan es disposa de més recursos llança per la borda voler continuar assolint l’excel·lència. Aquest és el món sense pietat de la ficció audiovisual. Una tercera temporada decebedora. Els diners no fan la felicitat!

Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents