Fa uns quants anys vaig escriure una proposta de pròleg per a un llibre col·lectiu de diferents autors d’estils força diversos que s’havien ajuntat per fer-ne una novel·la gràfica conjunta, a partir de sumar vàries històries amb una temàtica comuna. El títol del meu text no el recordo ben bé però era alguna cosa així com “Autors innovadors” i destacava l’originalitat de la proposta en un moment on no era habitual aquest tipus de publicacions. El text el van rebutjar i se’m va criticar la idoneïtat de l’enfocament, se’m va dir: “Nosaltres no som innovadors… som artistes”.
En realitat eren uns grans innovadors… malgrat no sabessin què volia dir aquesta paraula, és clar. En el cas del cinema succeeix el mateix: sense innovadors el cinema no existiria. Innovar és dissenyar o redissenyar un producte a partir d’una idea que el mercat acaba acceptant. No és suficient inventar per parlar d’innovació, sinó que cal desenvolupar-la, que es comercialitzi i que sigui comprada pel client, altrament quedarà al prestatge dels invents o de les grans idees, ben guardats però sense cap utilitat. També podem ser innovadors si canviem el procés de fer el producte, la forma de comercialitzar-lo o la forma d’organitzar-nos per fer-lo.
El procés creatiu de desenvolupar una pel·lícula és dels més complexos que existeixen, tant per la singularitat del mitjà, que combina imatge i so i tot el que suposa, com per les possibilitats artístiques que resulten de les decisions que es van prenent al llarg del projecte. És en aquesta fase on poden mostrar la nostra capacitat creativa, això és el que vaig pensar quan llegia recentment una de les entrevistes realitzades en el Festival de San Sebastián al director J. A. Bayona sobre si existia una marca “Bayona”. La seva resposta va ser que “Paul Verhoeven o Pedro Almodóvar farien amb aquesta pel·lícula una cosa completament diferent.” I tenia raó.
Com ens diferenciem com a creadors? Doncs a partir del nostre talent, de la nostra habilitat, de la nostra formació i de les nostres experiències, evidentment, traient el màxim profit d’uns sempre limitats recursos disponibles. Som d’on hem nascut i som el que hem viscut i així ho reflectim a la nostra feina. I què ens inspira? Ah, això ja és més complicat.
Viatjar, observar, llegir, escoltar, veure i interactuar poden contribuir a fomentar la nostra creativitat. També l’atzar s’utilitza sovint en la ficció, de fet com a reflex de la realitat. A la història de la humanitat, grans troballes científiques han estat fruit de la casualitat (una part de la taula periòdica, de fet). A aquest fet se li diu serendipitat, trobar alguna cosa que en realitat no estaves buscant (¿a algú de vosaltres li ha passat d’anar a comprar el pa i trobar l’amor de la seva vida? Doncs això és resultat de la casualitat). Un exemple paradigmàtic del que estem dient és el cas del que probablement és una de les grans troballes de la humanitat: el descobriment de la penicil·lina l’any 1922. El Dr. Alexander Fleming ha passat a la història per descobrir les propietats de la penicil·lina després que per casualitat un fong matés les bactèries del seu experiment. Passarien dues dècades fins que dos metges convertissin aquesta idea en els antibiòtics que tots coneixem. I és que inventar/trobar no és el mateix que innovar. Potser per això no hi ha cap pel·lícula sobre la troballa del Dr. Fleming, no us sembla?
La pel·lícula Serendipity (2001), protagonitzada per John Cusack i Kate Beckinsale i dirigida per Peter Chelsom, introdueix una dimensió nova a una possible relació de parella: l’atzar com a impulsor d’una història d’amor. Els protagonistes apunten el seu número de telèfon, un en un bitllet i l’altre en un llibre que vendrà en una botiga de segona mà. S’ha de creure molt en el destí per confiar que si són l’un per l’altre s’acabaren trobant… i s’ha de saber poc d’estadística, també és veritat. És el que té l’amor, que ens fa cecs… i dolents en matemàtiques.
Que el propi cinema s’inspira en sí mateix, és una obvietat, no hi ha res d’extraordinari. En el llibre oficial del 49è Festival Internacional de Cinema Fantàstic – Sitges 2016 que porta per títol Red Planet Marx es fa una anàlisi de la ciència ficció soviètica entre els anys cinquanta i setanta. En el llibre es constata com obres desconegudes a occident en realitat van inspirar grans pel·lícules de la història del cinema. En destacaré només un parell de títols del director Pavel Klushantsev, i us recomano que els veieu vosaltres mateixos per comprovar que és ben cert (si podeu, es projectaran al mateix festival de cinema a Sitges): el documental Camino a las estrellas (Doroga K Zvezdam, 1958), on podem veure escenes amb maquetes de coets enlairant-se, d’estacions espacials, d’acoblaments entre naus i de bases planetàries que clarament van inspirar una dècada després a Stanley Kubrik en 2001, una odisea del espacio (2001: A Space Odyssey, 1968), us asseguro que impressiona la comparació.
L’altre títol del mateix director és el seu únic llargmetratge, es tracta d’El planeta de las tormentas (Planeta Bur, 1962), on el muntatge de les escenes crearia escola i veuríem seqüències, vestits d’astronautes, taulers de comandaments i vehicles espacials similars en nombroses pel·lícules i sèries de televisió en els següents anys. Fins i tot Star Trek, ja que el creador de la mítica sèrie va reconèixer com li va servir d’inspiració en la concepció de l’univers treki.
De pel·lícules sobre com es fa una pel·lícula n’hi ha moltes (dóna per un altre article). Per destacar-ne una, sempre que em poso a escriure recordo l’angoixa del personatge de Nicolas Cage a la pel·lícula El ladrón de orquídeas (Adaptation, 2002), que en realitat és l’alter ego del propi guionista de la pel·lícula, el gran Charlie Kaufman. Pel·lícula dirigida per Spike Jonze, en aquest cas podem gaudir de com es reinventa la forma de portar a la pantalla l’adaptació d’un llibre, en aquest cas de la novel·la de Susan Orlean.
La por de l’escriptor/guionista al full en blanc és també un altre clàssic a la ficció (pels que no som escriptors també ho és, potser més i tot). Com a solució sempre podem recórrer a les muses, les deesses de la mitologia grega que inspiren els artistes i estimulen la creació d’obres d’art. Un bon exemple és justament la pel·lícula La musa (The Muse, 1999), dirigida per Albert Brooks que a la vegada interpreta el protagonista, un guionista d’èxit a Hollywood que passa per una crisi creativa. Un amic li recomana una musa, interpretada per l’actriu Sharon Stone, que certament li acabarà canviant la vida, la d’ell i la del seu entorn, amb uns mètodes que ens faran riure en un context versemblant de com funciona Hollywood, amb la desfilada de personatges reals parodiant-se ells mateixos de la talla de Jennifer Tilly, Cybill Shepherd, Lorenzo Lamas, Rob Reiner, James Cameron i un histèric Martin Scorsese. I amb secundaris de luxe com Andie MacDowell i Jeff Bridges. Ah, què faríem sense les muses!
L’art sempre ha estat font d’inspiració del cinema: l’òpera, el ballet, la música, el teatre, la pintura, la historieta i la literatura han servit per a què artistes del cel·luloide ens expliquin la mateixa història versionada d’una altra manera, emprant els recursos del cinema. Això és el que pensaria el director J. A. Bayona en llegir la novel·la Un monstre em ve a veure (A Monster Call, 2011) de Patrick Ness, quan va decidir dirigir la seva adaptació a la pel·lícula del mateix nom. El relat esdevé els dies anteriors a una previsible pèrdua terrible, la de la mare, malalta de càncer, narrat en la persona d’un adolescent que utilitza un monstre imaginari per expressar els seus sentiments i mostrar-nos de forma imaginativa els conflictes que genera el pas a l’edat adulta, que el nen ha d’afrontar de forma brusca i anticipada, en un entorn familiar i social agressiu per a ell en aquelles circumstàncies.
Una història commovedora que ens captivarà encara més sabent que la font d’inspiració va sorgir de l’escriptora Siobhan Dowd, que malgrat marcar el concepte de l’obra, no la va poder escriure per la seva mort sobtada, tal i com succeeix amb la mare fictícia del relat. En certa manera, el seu enginy, la seva malaltia i la seva mort va inspirar a uns creadors que ara ens emocionen, primer amb la lectura del llibre i, després, en les sales de cinema.