‘Green Room’ o la pervivència d’un vell terror

- Advertisement -

Vivim en una època on els discursos xenòfobs, l’homofòbia i la poca tolerància a la diversitat en general estan capitalitzant bona part de les notícies que ens arriben cada dia. A vegades, aquestes actituds deplorables s’escolen en algun que altre míting polític; d’altres, es materialitzen en forma d’atacs violents que poden o no, haver-se cobrat víctimes mortals. Amb aquest panorama sembla perfectament comprensible que diversos cineastes hagin volgut posar fil a l’agulla per intentar retratar l’origen d’aquestes actituds recriminables i posar, així, el seu granet de sorra en l’eterna lluita per construir una societat més justa, plural i respectuosa.

Per aconseguir-ho, veiem com molts directors utilitzen la història com a eina de denúncia principal i viatgen fins al Tercer Reich de Hitler o la Guerra de Secessió dels Estats Units per mostrar els orígens d’aquestes actituds que volen condemnar. Penso en pel·lícules tan recents i premiades com Der Untergang (Hirschbiegel, 2004) o 12 Years a Slave (McQueen, 2013). Amb tot, hi ha un altre grup de cineastes, probablement més valent que l’anterior, que decideix fugir de subterfugis i paral·lelismes per atacar el conflicte d’una manera més directa, sense tapar-se els ulls, per tal de mirar de fit a fit el nostre present sense por. Un present on hi conviuen certes comunitats d’ideologies dubtoses que estan disposades a atemptar contra totes aquestes llibertats que tants anys hem trigat a aconseguir.

- Advertisement -

o-12-YEARS-A-SLAVE-BEST-PICTURE-DRAMA-facebook
’12 Years a Slave’ (2013)

- Advertisement -

 

Green Room (2015) és un exemple d’aquest segon tipus de films. Del director Jeremy Saulnier, responsable d’una altra petita joia com és Blue Ruin (2013), la pel·lícula ens presenta a un grup de música punk que és testimoni d’un assassinat per part d’una comunitat de skinheads neonazis, que els retenen en una habitació mentre decideixen què fer amb ells.

La pel·lícula, que va competir a la selecció oficial de l’últim Festival de Sitges, es podria emmarcar, doncs, dins del petit grup de films que tracten sobre la pervivència d’actituds nazis en el present. I aquí vull fer esment de dues pel·lícules que ja es poden considerar com a clàssics moderns. Per un costat tenim American History X (Kaye, 1998), un implacable retrat de com el personatge d’un excel·lent Edward Norton passa de convertir-se d’algú que el públic repudia a una figura protectora que vol salvar el seu germà petit de cometre els mateixos errors que ell. Per altra banda, no puc deixar de citar la cinta alemanya Die Welle (Gansel, 2008), un exercici de política-ficció en el que diversos estudiants d’un institut es converteixen al nazisme arran d’un experiment del seu professor d’història.

Amb tot, penso que Green Room és un film que no pretén entrar en discursos moralitzadors ni condemnatoris, sinó que es limita a utilitzar la figura dels grups neonazis actuals com a teló de fons. És a dir, l’univers skinhead està poc explorat al cinema i el director opta per utilitzar-lo al seu favor per donar al seu film una frescor i riquesa, tant a nivell visual com de contingut, que l’espectador agraeix. Així, podríem dir que la pel·lícula de Saulnier és més aviat una revisió del subgènere del “thriller d’un espai tancat” que una pel·lícula amb un clar contingut polític o discurs de denúncia.

GR2
‘Green room’ (2015)

 

El cert és que hi ha molts films d’aquest tipus que poden venir a la ment. Des de la caixa de fusta en la que estava enterrat Ryan Reynolds a Buried (Cortés, 2010), al supermercat de The Mist (Darabont, 2007). Amb tot, crec que és més encertat comparar Green Room amb Panic Room (Fincher, 2002), per la pròpia naturalesa de l’espai físic –en els dos casos es tracta d’una habitació– i pel fet que l’enemic que espera a fora és algú conegut i no una presència abstracta o misteriosa, com passa en els dos casos que he comentat a dalt.

Així, podem acabar dient que Green Room és un còctel totalment singular que barreja amb dosis similars el suspens i la violència més explícita, configurant un d’aquests films independents capitanejats per actors de renom que tan bé solen funcionar avui en dia. Perquè sí, a Green Room Patrick Stewart abandona les bones maneres del Professor Charles Xavier o el Capità Picard per convertir-se en l’obscur líder d’una banda neonazi que us farà córrer suor freda.

- Advertisement -
Adrià Guxens
L'Adrià Guxens és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment està cursant el Grau en Cinema i Mitjans Audiovisuals a l’ESCAC. Ha dirigit els crutmetratges ‘Did You Like the Movie?’ (2013), ‘The International Film Student Syndrome’ (2014), ‘Carnevale’ (2015) i 'Sombras' (2016). L'any 2016 va ser jurat de la Secció Venice Days al Festival de Venècia i el 2014 va ser el president del Jurat Jove del Festival de Sitges. Com a periodista col·labora regularment amb 'El cinèfil' i publica reflexions sobre cine al web Adriasnews.com.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents