El llegendari escriptor i guionista Dalton Trumbo (1905-1976) només va dirigir un llargmetratge en la seva extensa carrera, als seixanta-cinc anys, l’ara considerada pel·lícula de culte Johnny cogió su fusil (Johnny Got His Gun, 1971). Tot i que va ser una decisió imprevista, ja que qui l’havia de dirigir era, en principi, Luis Buñuel (1900-1983), amb qui havia escrit el guió. El mateix cineasta reconeixia al llibre Luis Buñuel: una biografía (1996), de John Baxter, que va perdre l’interès per rodar-la ell mateix, en un moment on tenia canvis bruscos d’humor, en part provocats per la beguda. La pel·lícula adaptava la novel·la homònima de Trumbo que havia publicat el 1939, introduint algunes petites diferències respecte del text original, especialment en una escena clau del final i en la introducció del surrealisme en alguns dels somnis del protagonista. Cal no oblidar que a la pel·lícula, un dels personatges és el mateix Jesucrist, interpretat per Donald Sutherland (1935-2024).
Trumbo la va escriure gairebé al principi de la seva carrera, publicada just dos dies després de l’inici de la Segona Guerra Mundial i prop de tres anys abans de l’entrada dels Estats Units al conflicte. El relat transcorre a la Primera Guerra Mundial, inspirat en una notícia real del diari, que narrava la visita del Príncep de Gal·les a un hospital, on va visitar un soldat canadenc que havia perdut les quatre extremitats, a més de la cara, perdent l’oïda, la vista, el nas i la llengua, que és exactament el que li passa al jove Joe Bonham, protagonista de la història de ficció. Bonham és víctima de l’explosió d’un morter mentre s’ocultava a una trinxera. Desperta en un hospital, on l’equip mèdic el manté amb vida amb l’objectiu de fer una investigació mèdica, pensant que el cervell no funciona, i que és el cerebel el que manté el cor i els òrgans interns en funcionament. Davant la manca de comunicació amb el món exterior, el personatge viu un monòleg perenne on acaba confonent els records amb els somnis, durant mesos (mentalment, arriba a comptabilitzar el pas d’un any, sense saber exactament quin dia es troba).
El llibre i les adaptacions posteriors (també s’ha adaptat a la ràdio i al teatre) són un clar al·legat contra la guerra, responent en el seu contingut al títol de l’obra, que fa referència al primer vers d’una popular cançó interpretada per George M Cohan (1878-1942), titulada Over There (1917), i que tenia l’objectiu d’animar els joves nord-americans que s’allistaren a l’exèrcit. Trumbo intentava explicar què passa quan vas a la guerra, encara que la pel·lícula també afegia una reivindicació especial per l’eutanàsia, a més d’una crítica mordaç als suposats valors i honors de morir per la teva pàtria. Que el llargmetratge estigués concebut i estrenat en un dels moments més crus de la Guerra del Vietnam la va convertir en un símbol antibel·licista.
L’estrena mundial de la pel·lícula va ser el 14 de maig de 1971 al Festival Internacional de Cinema de Cannes, on va guanyar el Gran Premi del Jurat, un any en què es calcula que les baixes americanes al Vietnam superaven les 50 000 des de l’inici de la guerra, sense comptar els milers de ferits i famílies destrossades. Tot i així, la pel·lícula no va tenir gaire èxit comercial al seu país d’origen, i no va ser fins gairebé quatre lustres després que es va reivindicar de manera sorprenent. El mític grup de heavy metal Metallica va presentar, el gener del 1989, el seu primer vídeo musical del seu quart àlbum d’estudi. En concret, amb la cançó One (1988), en què al llarg dels gairebé vuit minuts, recupera una gran part del metratge original de la pel·lícula, especialment, de la part rodada en blanc i negre que esdevé en una habitació lúgubre de l’hospital on roman el tronc i el mutilat cap del jove Joe Bonham postrat al llit, imatges realment crues i torbadores, recuperant converses dels protagonistes, especialment dels metges i militars que no volen comprendre el seu patiment. Tot això, acompanyat de la impactant lletra de la cançó, que fa referència a la terrible situació en què es troba: “No puc viure/No puc morir/Atrapat en mi mateix/El meu cos és la meva pròpia cel·la”.
A la pel·lícula, només una de les infermeres intenta interactuar amb el pacient, desoint les indicacions del metge, i aconseguint establir contacte amb ell a través del tacte i, posteriorment, mitjançant el codi morse. Movent el cap, el jove aconsegueix explicar que té plena consciència de tot allò que li està passant. I, sempre que escoltem els seus pensaments al llarg de tot el llargmetratge, els espectadors de la pel·lícula veiem una pantalla completament en negre a la versió original, una foscor només trencada pels textos amb els subtítols en castellà. Aquest recurs visual, una pantalla negra per emfatitzar la situació del pacient i facilitar que ens posem al seu lloc, és el mateix recurs artístic que utilitza el dibuixant i guionista francès, Marc-Antoine Mathieu, al seu còmic Deep Me (2022), publicat en castellà el setembre del 2024 pel segell Salamandra Graphic del Grup Penguin House Mondadori, amb traducció d’Irene Oliva Luque.
Deep Me està protagonitzada per Adán, que ha perdut la memòria, i que aviat descobrirem que sembla que estigui en coma, no pot moure cap part del cos, ni veure ni parlar, però sí sentir els sons del seu voltant, per això dedicarà tot el seu temps a intentar comprendre la seva situació a partir de les dades observades de forma caòtica al llarg dels dies i setmanes, cosa que permetrà al lector acompanyar-lo en aquesta recerca de la veritat, com si fos una història de misteri. Les primeres pàgines del còmic (i en són unes quantes) té totes les vinyetes dibuixades en negre, amb les bafarades amb els textos inserits. Que el que destaqui d’una pàgina de còmic sigui la reixeta de separació de les vinyetes és inaudit, no és la primera vegada que algú utilitza aquesta idea, però sí durant tantes pàgines. Per aprofundir encara més en allò que suposa una lectura experiencial, la portada (tota la coberta en si) és de color negre completament.
El mateix Adam recorda en el còmic a la pel·lícula Johnny Got His Gun, i es pregunta si la seva situació és la mateixa que la del seu protagonista, i arriba a la conclusió que els símptomes que manifesta es corresponen més amb la síndrome d’enclaustrament, una malaltia a la que el pacient està despert però no es pot moure o comunicar a causa d’una completa paràlisi de tots els músculs voluntaris. La sensació que fa és de completa ataràxia, és a dir, un estat d’ànim de màxima tranquil·litat i calma. Tot i que només externament, perquè el seu cervell es troba perfectament, angoixat per no poder interactuar amb el seu entorn o saber qui és en realitat. Començarà a recordar vagament una escena en un avió, com si fos l’última cosa que li ha passat abans d’un accident, i farà conjectures sobre la informació parcial que va rebent a través de les converses, properes o llunyanes, en un monumental exercici d’el·lipsi visual, ja que els lectors, com el pacient, tampoc veurem res, per la qual cosa ens haurem d’imaginar que està succeint.
Mathieu, nascut el 1959, és un dels autors més destacats de les darreres dècades, sempre caracteritzat per la seva capacitat d’experimentar amb el llenguatge del còmic en cadascun dels seus treballs. Deep Me és un dels més controvertits, a qui l’autor li va dedicar un any i mig a concebre’l, treballant fins al límit l’ús de la imatge negra en un còmic, cosa, a priori, inconcebible. La reixeta de separació de les vinyetes evoluciona fins a formar estructures laberíntiques, barrejant l’estructura de la pàgina amb els pensaments del mateix pacient, que intentarà reconstruir les imatges parcials que arriben a la memòria. Tot plegat, per convidar el lector a reflexionar sobre la condició del que és humà, un humà que, a diferència del protagonista de la pel·lícula de Trumbo, viu en una societat altament tecnificada com la nostra. Podríem estar parlant que Adán és un transhumà o, fins i tot, un posthumà.
Des d’un punt de vista filosòfic, el poshumanisme fa referència a un humà posterior a l’actual, sense ser exactament un «superhumà», per això no té relació amb el «superhome» proposat per Friedrich W. Nietzsche (1844-1900), associat a la capacitat de generar el seu propi sistema de valors en contraposició amb els valors imposats a la societat de diferents maneres, tal com indica al seu conegut assaig Així va parlar Zaratustra. Un llibre per a tots i per a ningú (Also sprach Zarathustra. Ein Buch für Alle und Keinen, 1885).
El transhumanisme, en canvi, és un moviment cultural, intel·lectual i científic que promou la millora de les capacitats físiques i cognitives de l’espècia humana aplicant les noves tecnologies, eliminant aspectes indesitjables com el patiment, la malaltia, l’envelliment i, fins i tot, la condició de mortal, tot això en una etapa prèvia a l’objectiu final que és assolir el posthumanisme. Si bé els principis filosòfics se sostenen en la teoria evolucionista de Charles R. Darwin (1809-1882), proposada a la seva fonamental obra L’origen de les espècies (On the Origin of Species, 1859), es considera que la persona que va encunyar el terme «transhumanisme» va ser Julian Huxley (1887-1975) al seu llibre Cap a un nou humanisme (Towards a New Humanism, 1927). Com a curiositat, cal destacar que era germà d’Aldous L. Huxley (1894-1963), autor, entre altres obres, d’Un món feliç (Brave New World, 1932), novel·la distòpica que ofereix una visió futura del món, mostrant una societat regida pel condicionament psicològic com a part d’un sistema de castes.
El transhumanisme va cobrar impuls en paral·lel al desenvolupament de la intel·ligència artificial i l’aplicació de la tecnologia a l’àmbit de la salut. El llibre La perspectiva de la immortalitat (The prospect of immortality, 1962) de Robert C. W. Ettinger (1918-2011), per exemple, va ser pioner a plantejar la possibilitat de la criogenització amb totes les possibilitats que s’entreveien: mitjançant la crioconservació de pacients malalts o morts, aquests es podrien reanimar en el futur quan els avenços tecnològics permetessin curar-los o reanimar-los. Encara que els principis filosòfics van ser fonamentats per diversos autors, dels quals destaca, especialment, Fereidoun M. Esfandiary (1930-2000) a És vostè un transhumà?: Monitorització i estimulació de la seva taxa de creixement personal en un món que canvia ràpidament (Are You a Transhuman?: Monitoring and Stimulating Changing World, 1989), i el filòsof Max More, impulsor del primer moviment internacional organitzat transhumanista, autor dels Principis de l’Extropia (Principles of Extropy, 1988).
El transhumanisme pot implicar la utilització de la biotecnologia, l’enginyeria genètica i l’eugenèsia embrionària i prenatal. A més, alguns experts auguren que els avenços en nanotecnologia poden ser fonamentals per a potenciar les capacitats sensorials i cognitives de les persones. El distingit anticipador tecnològic Raymond Kurzweil, des del 2012 director d’enginyeria de la companyia Google, presagiava al seu conegut llibre La singularitat és a prop (The Singularity Is Near, 2005), que el 2030 es podrà modelitzar completament el funcionament del cervell humà gràcies a la nanotecnologia, cosa que facilitaria la possibilitat de replicar-ho i emmagatzemar-ho, cosa que espera fer ell mateix, que tindrà vuitanta-dos anys en aquesta data.
La ficció no és aliena a aquestes possibilitats. La pel·lícula Electric Child (2024), dirigida pel cineasta suís Simon Jaquemet, presentada a l’edició 57a del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, tracta sobre els reptes tecnològics i bioètics que ha d’afrontar un expert en intel·ligència artificial generativa, quan rep la terrible notícia que el nadó, de pocs mesos, té una malaltia neurològica molt greu, amb un pronòstic de menys d’un any de vida. Mentre que la metgessa els aconsella que gaudeixin de la seva companyia el poc temps que els queda junts, tractant de fer feliç el nen durant aquest terrible periple de degradació gradual, el pare decideix dedicar tots els seus esforços a fer, de forma clandestina, una rèplica digital del seu fill perquè pugui viure i créixer en un entorn virtual, similar al que descobrim a la precursora Matrix (The Matrix, 1999), dirigida per les germanes Wachowski. A la pel·lícula, un avatar de la intel·ligència artificial serà l’encarregada de criar el fill digital del protagonista mentre creix, a l’espera de poder reunir-se, algun dia, amb els pares.
Marc-Antoine Mathieu, al còmic Deep Me, sorprèn el lector amb un gir de guió inesperat en introduir el concepte d’intel·ligència artificial d’una manera que no desvetllarem, que va permetre a l’autor continuar explorant la seva reflexió amb una segona part amb el títol Deep It ( 2023), de la qual es publicarà la versió castellana el 2025, en què la portada completament de color blanc és una declaració d’intencions sobre el que ens trobarem dins: sobre la consciència i la vida recuperada per una intel·ligència artificial després de la fi del món.
Per cert, la pel·lícula de Dalton Trumbo, Johnny Got His Gun, estrenada el 1971 als Estats Units en el context de la Guerra Vietnam amb un fort caràcter antibel·licista, va trigar dos anys a poder estrenar-se a Espanya a causa de les traves imposades per la dictadura franquista. Quan va arribar a les sales de cinema el 31 d’octubre de 1973, justament s’havia produït la coneguda com a Guerra del Yom Kipur o Guerra d’Octubre, entre Israel i diferents països àrabs. Algunes pel·lícules no deixen mai de ser imprescindibles.