Per Jesús Gonzàlez i Judith Vives
Una pel·lícula? Un documental? Una peça de vídeo art? Una visita al museu? Tot i res en concret es pot trobar a Francophonia, la darrere pel·lícula d’un dels cineastes claus del cinema contemporani europeu i un intel·lectual que fa servir les imatges per denunciar els abusos de poder i plantejar les seves tesis sobre el present i el futur d’Europa i d’Occident.
Si voleu saber qui hi ha darrera d’aquest film peculiar, us ho expliquem en poques paraules:
Sokurov: És el cognom d’un dels mestres del cinema rus contemporani i un dels grans noms del cinema europeu. Les seves pel·lícules es troben a mig camí entre el cinema d’autor i la videocreació. És per això que el podem veure al cinema (tot i que realment s’han estrenat molt poques pel·lícules seves al nostre país) però també als museus (el MACBA ha adquirit algunes de les seves peces més experimentals). Per a Sokurov, el cinema encara està lluny de ser un art i que, en tot cas, és un art bidimensional que s’ha d’emmirallar en la pintura i renunciar a la profunditat i el volum. És per això que, a les seves pel·lícules, la imatge pateix mutacions molt característiques del seu cinema, on el director aposta per la deformació de les imatges i els jocs de llum i filtres.
Història: És un dels temes que més preocupa Sokurov i, d’alguna manera o altre, sempre apareix als seus films. S’ha fixat en la història de Rússia, que ha retratat sempre amb un to pessimista i crític, i que li ha costat la censura, fins i tot en l’època de més obertura amb la Perestroika. Un altre tema estrella en la seva filmografia han estat els diferents dictadors del segle XX, i que protagonitzen la seva “tetralogia del poder” formada per Taurus (Lenin), Moloch (Hitler), Sol (Hiro Hito) i que tancava una brillant adaptació del Faust de Goethe que va aconseguir el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia.
Europa: A Francophonia, Sokurov va més enllà de les fronteres russes per recalar a França i fixar-se des d’aquí en la situació política i cultural europea. Per això, parteix de dos fets claus: la revolució francesa i l’ocupació nazi de París. La llibertat guiant al poble, Napoleó i el mateix Sokurov es converteixen en els peculiars guies d’aquest viatge al·legòric per una Europa on els pilars de la llibertat, la igualtat i la fraternitat –ens diu Sokurov amb les seves críptiques metàfores- estan fent aigües.
Museus: El Louvre és l’escenari central de Francophonia, tot i que no és la primera vegada que Sokurov s’acosta al món dels museus. Ja fa uns anys va presentar El arca russa, una excepcional pel·lícula rodada en únic pla seqüència d’hora i mitja rodada a l’interior de l’Ermitage de Sant Peterburg. El seu acostament a aquesta institució no és crític, sinó reflexiu. Mentre l’Ermitage esdevenia l’escenari de la història de Rússia (des dels temps de Catalina la Gran fins a l’actualitat passant per la revolució comunista), el Louvre es converteix en un pol de resistència contra els nazis i, al mateix temps, en el bagatge de la cultura europea que cal salvar. Cal recordar també que Elegía del viaje, una de les seves primeres obres, ja incloïa molts plans rodats al museu Boijsman van Beuningen de Rotterdam.
Louvre: El cinema ha mostrat el Museu del Louvre en diverses ocasions: des d’Audrey Hepburn baixant les escales als peus de la Victòria de Samotràcia a Una cara con ángel fins a la recerca dels misteris de la Monalisa a El código da Vinci. Com a institució cultural, el Louvre ha produït films amb directors que han sabut anar més enllà de la postaleta. Aquest és el cas de Visage, del taiwanès Tsai Ming-Liang, o de Francophonia. Sokurov ens planteja una pel·lícula en dos temps. Per un costat tenim l’actualitat protagonitzada pel mateix director que supervisa, durant un temporal, el transport marítim de diverses obres mestres del museu. Per l’altre, un llarg flashback (que inclou material documental) de l’ocupació nazi de París i de com el seu director, Jacques Jaujard, va aconseguir salvar les obres del trasllat (segrest?) a Berlin.
