Arran del film de Woody Allen, Rifkin’s Festival, l’autor reflexiona sobre el cinema clàssic i la seva vigència. La visió de pel·lícules considerades importants en el moment que s’estrenaren, quina sensació ens dona ara? Realment s’aguanten bé certs clàssics o han passat només a la història com a obres conjunturals? M’adono que n’hi ha molts que pensen (o escriuen, o diuen) que totes les pel·lícules antigues són obres mestres. I quan esmenten pel·lícules mudes o en blanc i negre els cau la bava. Al mateix temps critiquen que les formes narratives de, per exemple, Woody Allen, siguin clàssiques.
He vist la seva darrera pel·lícula Rifkin’s Festival i, efectivament, les seves formes narratives són clàssiques, gairebé intemporals, començant pels títols de crèdit sempre iguals. No sé si en Woody ho podria fer d’una altra manera tenint en compte que té 85 anys i aquesta no és una edat fàcil per canviar l’estil. Curiosament, veig que les primeres eren les més innovadores en l’aspecte formal (recordeu, per exemple Toma el dinero y corre (1969, Take the Money and Run) o Stardust Memories (1980), per exemple).
Paral·lelament, he vist de nou La noche del cazador (1955 – The Night of the Hunter– Charles Laughton, l’única pel·lícula que l’actor va dirigir) que en el seu moment va ser considerada com un prodigi, innovadora i trencadora. Em va decebre i vaig trobar que en molts moments està desfasada. No obstant això, acabo de llegir coses com “És el conte de fades més pervers de la història del cinema” o “El film més inquietant de la història”. Jo pensava exactament el mateix abans de tornar-la a veure ara. Els dos prestigiosos comentaristes que han escrit això, l’han tornat a veure ara o es guien només pels records?
S’han de revisar els clàssics per veure’ls des de perspectives actuals? Indiscutiblement. És obligatori. Els records ens juguen sempre males passades. Jo tracto de veure què ha quedat dels seus valors d’abans i si encara resisteixen, millor que millor. Tracto de situar-me en el temps en què es van fer i veure, per què van destacar en el seu moment i m’emporto grans sorpreses negatives. Cal veure’ls des d’una perspectiva molt freda i conèixer molt bé la història del cine per situar i valorar els clàssics, sobretot els que van marcar fites importants.
Particularment, veig que molts films de directors clàssics no han envellit gens i altres són autèntics ploms. Dels primers en destaco la majoria dels de John Ford, Howard Hawks, Billy Wilder, William Wyler, Mankievicz, Luis Malle, Henry Hathaway… i un llarg etcètera. Dels segons, que són la majoria, no aguanto els de Roger Vadim i un fotimer de directors de culte espanyols. Això no vol dir que no valori el que van representar en el seu moment. El que passa és que alguns directors van anar més enllà del que es feia normalment. Penso que ara les pel·lícules són més atractives tècnicament, però això no vol dir que siguin millor formalment. Cinematogràficament parlant, ara van més per feina, els projectes ja tenien la data d’estrena fixada (abans de la pandèmia) i això obliga a no perdre el temps i deixar de banda les filigranes. A més, com que finalment es passen per televisió, predomina la paraula sobre la imatge (gairebé teatre filmat) o els efectes especials (influència dels videojocs). Si ve la inspiració, bé; si no ve, a tirar d’ofici.
Woody Allen s’ha tornat amb els anys un autor clàssic. No pot innovar sempre perquè feia una pel·lícula cada l’any, abans que el vetessin les del Me too. No sé si els seus films s’aguantaran en el futur. Ja ho veurem.
