Temps enrere vam començar a introduir el tema de la psicopatia en pantalla a l’article Mentalitats psicopàtiques. Però, malauradament només es van mencionar personatges masculins. I sí, també hi ha dones psicòpates. Així que dedicarem l’article d’avui a parlar de mentalitats psicopàtiques del món del cinema però femenines. Perquè elles també maten, i així ho feia constar Anna Maria Villalonga en el seu article Malvades de cel·luloide.
Psicòpates en femení
El cinema no només ha vist personatges vils i despietats en clau masculina. La feminitat també pot amagar trampes mortals. Pregunteu-li doncs al Ben Affleck protagonista de Gone Girl (Perdida). Nick Dunne (Ben Affleck) viu un autèntic malson per culpa de la seva dona Amy Elliott Dunne (Rosamund Pike). L’Amy té una ment d’allò més recaragolada. El llarg de la pel·lícula, i especialment a través de flashbacks que ens mostren el diari personal de l’Amy, anem caracteritzant aquest personatge i desenredant els fils del cabdell que conté la seva ment.
De seguida se’ns mostra com una dona seductora i carismàtica, tret molt característic de la psicopatia. No obstant això, de seguida veiem que tot va molt més enllà del carisma, ja que és manipuladora i calculadora, planejant la seva pròpia desaparició i deixant totes les pistes necessàries per inculpar el seu marit Nick. Gairebé tothom l’admira i l’aprecia (diré gairebé, perquè si heu vist la pel·lícula, sabreu que no és tothom), a més, la seva infància i adolescència van quedar gravades a les pàgines de la col·lecció Amazing Amy (La asombrosa Amy). En definitiva una ment poderosa i brillant en la mateixa proporció que maquiavèl·lica.
Clàssics amb dones psicòpates
No sé exactament si el diagnòstic d’un psiquiatre seria la psicopatia en el personatge de Catherine Tramell (Sharon Stone) a Basic Instict, però segur que tots coincidim en les característiques de carisma i manipulació. El Dr. Michael Glass a Basic Instict 2 explica que “[ella] pateix una addició al risc. Crec que per dins dubte entre un sentiment d’omnipotència i un sentit que simplement creu que pot ser invisible a l’ull que ella pretén, la qual cosa és intolerable”.
El comportament de la senyoreta Tramell és el que avui en dia en diem una addicció al risc. Una necessitat compulsiva de demostrar que ella també pot assumir riscos i sobreviure a perills que l’altra gent no pot. Especialment, gaudeix posant reptes a la policia, és a dir, l’autoritat. Com més alt és el risc, més es demostra a ella mateixa la seva omnipotència. El perill real és que com tota addicció cada vegada se’n necessita més i més, i sospito que això només pot acabar amb la seva mort. Així doncs, queda demostrat la necessitat constant de crear problemes per poder-se sentir “viva”.
La misèria de matar… o no?
I acabarem aquest article amb Misery, la famosa novel·la de l’autor nord-americà, Stephen King, i la seva adaptació a la pantalla en mans de Rob Reiner. Kathy Bates és l’encarregada, en aquest cas, de donar vida a Annie Wilkes. Wilkes, obsessionada amb el personatge de ficció de Misery, creat per l’escriptor Paul Sheldon (James Caan), cuidarà de l’escriptor accidentat amb la intenció que aquest ressusciti Misery en la ficció. No obstat això, l’obsessió que Wilkes sent pel personatge, la porta a retenir l’escriptor en contra de la seva voluntat. Rere la seva aparença amistosa i piadosa inicial, s’hi amaga una dona pertorbada i psicòtica.
Aquest ha estat un petit tastet i recorregut per tres dones psicòpates de manual a la pantalla, però en aquest trajecte ens n’hem deixat unes quantes. Tot i que quan pensem en psicòpates ens venen al cap tot de personatges masculins tant mítics com Hannibal Lecter, Alex DeLarge o Leatherface, també cal tenir en compte que el sector femení és tant o més despietat que el masculí, i a més, juguen amb un avantatge: la discreció.
