Com que l’altre dia plovia a bots i a barrals, vaig decidir quedar amb una amiga per veure una penícula a casa. Segur que la coneixeu. És jove, simpàtica i bonica, i a més a més, actriu! Ah, i és d’Igualada, com jo! Vaja, un encant de criatura! Exacte. Us estic parlant de la Diana Gómez, que probablement haureu vist en sèries de televisió com El crac o El secreto del Puente Viejo o en penícules com Eloise o Any de Gràcia. Vam quedar a casa meva, més que res perquè a la meva edat i amb la pluja que queia… I la Diana és jove i forta i no li passaria res per quatre gotes que queien!
Les crispetes esclataven, d’emoció suposo, al microones, quan la Diana va picar el timbre de casa. Vaig anar a obrir i la vaig deixar passar. Com que jo posava el menjar i la llum, la jove actriu posava la penícula. Me va dir que era la seva preferida. Em vaig alegrar de veure que l’actor era Jim Carrey, i vaig suposar que seria un film ple de bestieses, de bajanades d’aquelles que em fan escapar quatre gotes de pipí, res important, de tan riure com em fan! La Diana, però, ja em va avisar. Ólvidate de mi no és com les altres penícules de Jim Carrey. Ni ganyotes, ni gestos exagerats. Amor! Tendresa!
En aquesta cinta –que maca és aquesta expressió!–, al protagonista d’Ace Ventura l’acompanyen Kate Winslet, la noia de Titanic, Elijah Wood, el hòbbit d’El senyor dels anells i Kirsten Dunst, la xicota d’Spiderman. Després diran que molts actors queden encasellats, però és perquè volen, perquè ja els va bé viure de la memòria i dels bons records que han causat en els seus espectadors. I precisament de memòria i de bons records tracta aquesta penícula!
En Joel, protagonitzat per Carrey, és un home avorrit i rutinari –com el meu nét, si fa no fa–, que un bon dia té l’impuls de pujar en un tren que no és el seu i arribar a un destí del tot inapropiat: una platja en un dia d’hivern! Bueno, també s’ha de dir, és quan millor s’hi està! Sense tota aquella gentada de l’istiu, ni aquella calor que no es pot aguantar! En fi, que allà coneix una noia, la Clementine, molt simpàtica i alegre, però amb un gran defecte: no sap escollir la peluquera! Pobreta, quina esguerrada li han fet als cabells amb el tint. Els cabells blaus, que ens duia!
Tots dos decideixen iniciar una relació sentimental de les maques, de les d’amor de tota la vida. Potser massa ràpida, això sí, que fer segons quines coses abans de casar-se ara està de moda però heu de saber que encara és pecat. Ell és feliç, ella és feliç, la peluquera de la noia encara més perquè es pot treure del damunt tints caducats… Bueno, això és una suposició meva, que a la penícula no hi surt! Fins que un dia, tururut violes, l’amor s’acaba, discuteixen i ella marxa de casa. I si te he visto, no me acuerdo, i mai més ben dit, i ara us explicaré de què va la cosa.
Resulta que ella, que és impulsiva, ha visitat un doctor d’aquests moderns que segurament ha trobat per l’internet, perquè un invent d’aquests que ara us explicaré només es pot trobar per l’internet, que només hi ha maldats i gent embustera, a l’internet. Ep, a El Cinèfil som l’excepció, eh? I què fa, aquest doctor? Esborrar records de la memòria de la gent. I la Clementine, en lloc d’esborrar-se del cap l’adreça de la seva peluquera, que això sí que li aniria bé, s’esborra tots els records que té d’en Joel. Per això, quan ell la va a veure a la feina per demanar-li perdó, ella no té ni la més remota idea de qui és aquell senyor. I clar, al pobre xicot li cau el món als peus! Fins que un dels seus amics li confessa el tractament al que s’ha sotmès la noia i ell…
Ell decideix fer el mateix, perquè les persones som aixins! No ens agrada apetxugar amb el nostre passat. Preferim oblidar les coses que no ens agraden, que ens preocupen; volem ser feliços vivint en móns de color de rosa encara que per fer això molt sovint fem mal a segones persones, segones persones per a les que probablement signifiquem molt. En Joel se’n va a la clínica amb tots els records de la Clementine a la paperera de reciclatge, esperant que el doctor en qüestió premi la tecla de “Suprimir els elements seleccionats”.
A partir d’aquí la penícula es converteix en un tirar endavant i endarrere en el temps, un entrar i sortir dels records del protagonista, un trencaclosques de moments i emocions que… que… vaig prémer el botó de pausa del comandament i li vaig demanar explicacions a la Diana, que seia al meu costat, emocionada amb aquella bonica història d’amor, perquè jo ja no entenia res. «Iaia, esperi! –em parla de vostè. Encara hi ha joves amb educació!– Estigui atenta als esdeveniments i veurà com ho entén tot.» Faig cas a la meva companya de sofà i premo el PLAY. De mica en mica, mentre Jim Carrey és al llit fent un paper seriós, es van desvetllant els dubtes que m’havien sobtat fins al moment. Això sí, a poc a poc i amb bona lletra, que per algun motiu Olvídate de mi va ser la guanyadora de l’Oscar al millor guió original l’any 2005.
S’acaba la penícula i la Diana i jo ens mirem, amb els ulls plorosos a causa dels sentiments i les fibres que ens ha tocat la història. A mi, fins i tot em cau un moc… I comencem una tertúlia. Els films romàntics ens permeten sentir-nos identificats amb els protagonistes. Perquè tots estimem. Perquè tots hem tingut desenganys amorosos. Perquè tots hem buscat aquella persona que ens complementa per passar-hi la resta dels nostres dies –o per passar-hi una nit, tot depèn. Perquè tots hem acceptat, en més o menys mesura, els defectes de les persones estimades. I és ben bé que Olvídate de mi té tots aquests ingredients, i és per això que gràcies a la recomanació de la Diana, ara tinc una nova penícula a la llista de preferides. I mira que en aquesta el Jim Carrey no fa un dels seus habituals papers histriònics!
«Bueno, reina! I ara què faràs?» li pregunto a la Diana. «Doncs ara estic assajant La desaparició de Wendy de Josep Maria Benet i Jornet, que estrenarem a la sala Beckett de Poblenou aquest novembre. I acabo de rodar la segona temporada d’El crac, que potser veurem a principis del 2017. Ah! I també em podreu veure a Telecinco, a la sèrie Se quién eres». Això em va emocionar més que la penícula. Que bé que puguem veure la Diana en tants projectes artístics. I els que queden per arribar, ja ho veureu! Que s’ho mereix!
Es va fer tard i la Diana va haver de tornar a casa seva. La vaig acompanyar a la porta i allà ens vam acomiadar. Li vaig dir que em fes un truc quan arribés a casa, que això ens alleuja molt el patiment a les iaies, i va començar a tirar carrer avall. Vaig tornar cap a dins. Al cap de mig minut, trucaven a la porta. Era la Diana, amb la capsa del DVD de la penícula oberta i cara de demanar explicacions. Se n’havia adonat! Li havia fet el canvi en un moment de descuit. En lloc de desar el disc d’Olvídate de mi hi havia posat un dels grans èxits de Jose Luís Perales. «És que em sembla que necessito veure-la un altre cop. Per acabar d’entendre-la…». La Diana em mira amb el seu somriure dolç, fa que sí amb el cap, i entra cap a casa. Ens acomodem al sofà i… en Joel torna a despertar en el seu llit i agafa de nou el tren que el durà a conèixer altra vegada la Clementine. Olvídate de mi és una d’aquelles penícules que no et canses de veure, i a cada visionat hi descobreixes nous detalls.
Gràcies, Diana Gómez, per compartir amb El Cinèfil la teva penícula preferida!
