today-is-a-good-day

‘El tiempo que te doy’, fragments d’un amor trencat

- Advertisement -

El tiempo que te doy o com oblidar a un ex en tot just dues hores. Creativa, senzilla i genuïna, aquesta va ser una de les apostes més arriscades de Netflix i sembla haver sortit triomfant. No sols es va colar des de la seva estrena en els primers llocs de les classificacions de popularitat de la plataforma, sinó que ha conquistat a la crítica. El risc i l’originalitat són dos dels senyals d’identitat d’aquesta minisèrie (però mini de veritat, no arriba a les dues hores de durada al complet). Una proposta fresca, original i atrevida que signen Nadia de Santiago, Inés Pintor i Pablo Santidrián. Un dol cronometrat protagonitzat per la mateixa Nadia de Santiago (Las chicas del cable, 2017-2020) i Álvaro Cervantes (Carlos, rey emperador, 2015-2016; Los relojes del diablo, 2020-), que narra, sense miraments, el que suposa una ruptura després d’un temps d’amor.

El_tiempo_que_te_doy_1

- Advertisement -

La sèrie és de deu episodis i onze minuts de durada cadascun d’ells, un total de 110 minuts; és a dir, similar a la d’un llargmetratge, però el ‘ganxo’ aquí és que les entregues són d’11 minuts: el primer, amb ‘1 minut de present i 10 minuts de record’, dedica el gruix del seu metratge al record de la relació que van viure Lina (de Santiago) i Nico (Cervantes). El segon, amb ‘2 minuts de present i 9 minuts de record’ dedica una mica més de temps a viure la realitat i una mica menys a rememorar temps passats. El tercer segueix aquesta línia, més mirant cap endavant i menys tirar la vista enrere. La resta continuen aquesta dinàmica fins a arribar al desè, l’episodi en el qual se cedeix un minut al record i es gaudeixen dels altres deu en el moment actual. Tota una travessa ideal, és clar, per a un binge-watching sense gaires exigències temporals ni intel·lectuals. Són etapes que es caminen quan s’acaba una relació: de negació, de dol, de frustració però també de descobriment, de petites il·lusions i d’emocions… No es poden generalitzar comportaments i accions quan es passa una situació semblant, perquè no tots els casos són i es viuen igual, però El tiempo que te doy ens ho presenta d’una manera fresca i amb uns tempos prefixats ja en el títol de cada capítol.

- Advertisement -

Es podria considerar una rara avis dins de la plataforma d’streaming perquè de ficcions que han explicat un procés de divorci o separació n’hi ha moltes, gairebé des que existeix el cinema, però resulta tan senzill identificar-se amb els protagonistes d’aquesta minisèrie que això ja marca una diferència important amb qualsevol altra producció que hagi explorat aquesta fase per la qual definitivament tothom, en una mesura o altra, ha hagut de passar. No hi ha grans desplegaments de mitjans en la producció, per la qual cosa encara resulta més ressenyable el fet de confirmar que una bona idea (i un bon guió: basat en la naturalitat, sense estridències ni dramatismes innecessaris) poden ser més que suficients a l’hora de fer que una sèrie funcioni. Un relat íntim que es veu reforçat per la química entre els protagonistes. Tots els elements contribueixen a la sensació de realisme i proximitat. A canvi, se sacrifica la singularitat, tant de trama com de personatges. Aquests podríem ser tu i jo, o podrien ser qualsevol persona, per bé i per mal.

El_tiempo_que_te_doy_2

Els seus autors han sabut reflectir el més descarnat, tendre i real del procés de la pèrdua d’un ésser estimat, en el format en què això passi. A través del fil conductor d’una ruptura, hem anat visitant al costat de la Lina els diferents processos del comiat d’algú que estimes, amb un equilibri extraordinari entre la superació del dolor i el record. Però a més, els seus creadors no han perdut l’oportunitat d’establir fins i tot en tres personatges diferents (Lina, el seu pare i el seu ex-xicot, Nico) aproximacions a aquest dol, fins i tot relacionant-ho directament amb la mort. Per això és tan interessant analitzar l’últim episodi que, com els altres, és de només 11 minuts, però reflecteix totes les claus d’aquesta brillant perla del catàleg de Netflix. Un format nou i lleuger que conté una temàtica de tal fondària que sens dubte mereix una segona interpretació més profunda per assimilar qüestions de gran importància emocional i afectiva alhora que fa un retrat de la vida de la generació millennial, un context que està perfectament integrat a la sèrie.

Potser quan la veus a la plataforma et preguntes… I de què va? Doncs, del sorgiment, auge, crisi i fi?, de l’amor. Amb aquest esquema narratiu anirem cap endavant i cap enrere per conèixer els idíl·lics inicis de la relació, la convivència, la crisi de parella, la separació, els retrobaments ocasionals i, sobretot, el camí d’empoderament, d’independència i de superació d’ella, valenta i propietària absoluta de la seva vida i amb un personatge molt més ric i ple de matisos que el d’ell. A mesura que caminem al costat de Lina, coneixem no només les fites de la seva relació, sinó també apunts sobre les càrregues emocionals de cadascú. Lina, per exemple, és una noia molt necessitada, com ella mateixa reconeix quan parla de la mort de la seva mare i del seu pare distant. Nico ha perdut recentment el seu, i això fa replantejar-se moltes coses sobre com vol viure la seva vida. La protagonista es debat constantment entre la memòria i la necessitat de continuar, sense que sapiguem molt bé si es quedarà atrapada al bucle per sempre o aconseguirà sortir-ne.

El_tiempo_que_te_doy_3

Potser és que ens falta informació sobre les seves vivències per entendre perquè li costa tant sortir de l’espiral? Per què aquesta perseverança en el to d’autocompassió? Fins i tot entenent que el dol per una relació trencada pot estendre’s àmpliament, fins i tot admirant que se’ns negui un retrat marcat dels seus protagonistes, la solemnitat de la sèrie, que s’apodera també dels moments feliços, és un obstacle a l’hora d’acostar-nos a la tragèdia de Lina, quan ens hauria d’acostar. El temps ho guareix tot? Lina no està segura de si és cert, però, així i tot, es proposa començar de nou i superar la seva recent ruptura amb Nico, amb qui ha compartit els darrers nou anys de la seva vida. Per aconseguir-ho, intentarà pensar cada dia una mica menys en els flashbacks de la relació i un minut més a l’aquí i l’ara, recomponent la seva vida i acostumant-se a l’absència de Nico. No és que les coses li facin menys mal, però pensa menys en les coses que li fan mal. 

El tiempo que te doy ens mostra l’èxit de les sèries ‘de concepte’ i amb una enginyosa estructura narrativa. Una idea ‘marketiniana’ per a una sèrie espanyola tant correcta com convencional, on els dos protagonistes passen per dos processos de dol contraposats, viuen una ruptura des d’angles diferents i a destemps. Hi ha lloc per al canvi de casa, per a buscar una nova afició o per a tornar-se a il·lusionar. Una història d’amor truncat. El seu començament, dolç i ple d’expectatives; el final, amarg; i els alts i baixos que van d’un punt a un altre, desconcertants. Narra els moments i instants durant els quals va sorgir l’amor, es va consolidar o erosionar, les errades, els egoismes, la complicitat i el suport mutu, els dubtes i les rialles. S’incideix en com la marxa d’algú pot suposar també desprendre’s de part d’un mateix, de la persona que eres aleshores. 

Com seguir endavant sense algú que ocupa una bona part del teu cor i forma part de tants dels teus records? Fins i tot els més feliços poden arribar a fer mal, tant (o més) que els tristos. Tot això és El tiempo que te doy i quan acaba sentim una nostàlgia agredolça… i la conclusió i el final el posem cadascun dels espectadors (això, mentre no s’estreni una segona temporada, no confirmada).

Veredicte

- Advertisement -

Agradarà: Si voleu una sèrie curta, en pla pim-pam.

No agradarà: Si no et van les històries narrades en forma de drama romàntic i nostàlgic. Si no voleu remoure sentiments millor l’eviteu.

Enganxòmetre: 8

Nota: 7

- Advertisement -
Ingrid Centena
Diplomada en Humanitats i Màster en Gestió Cultural. Les seves passions: llegir, escriure i la cultura en general. Enamorada del cinema i de les sèries… Què tria? El cinema a les sales de cinema i les sèries a les diverses plataformes actuals. Li apassiona el gènere negre, el terror i la psicologia, i són aquestes tres coses les que li agrada trobar a la pantalla, gran o petita. El temps que li ofereix la vida el dedica en gran part a la seva feina a la Direcció de Serveis de Formació a la Diputació de Barcelona, a la tasca com a mare i a les ja citades passions

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents