‘El padrí’ modern: factible o utòpic?

267

Així com en la vida tendim a mitificar els temps passats, quan, en cinema, mirem enrere cap als grans clàssics del segle XX, és fàcil caure en aquests clixés. Amb plena consciència que és un tòpic fer aquestes afirmacions que idealitzen el passat en lloc de centrar la mirada en les llums i ombres del present, fa uns dies vaig revisitar l’obra mestra de El padrí (1971), de Francis Ford Coppola i, cada vegada que la veig, acabo amb aquesta mateixa sensació: no he vist cap altra obra moderna —i, a partir d’ara, quan parli de moderna, em referiré als últims vint anys—, que s’hi acosti pel que fa a grandiositat, excel·lència formal i força narrativa.

Al meu entendre, El padrí es pot considerar sense problemes una de les cúspides de la història del cinema, i em costa molt d’imaginar i de trobar quina pel·lícula dels últims vint anys s’hi pot assemblar en aquests aspectes. Així i tot, m’he esforçat a intentar-ho, i he trobat una sèrie de films que, si més no, apunten en la mateixa direcció d’El padrí: pel·lícules de grans pressupostos, amb un gran estudi al darrere, que proposen, si no en tots els casos la reformulació del gènere que aborden, sí una aproximació perfectament harmònica entre les formes del cinema clàssic i pinzellades avantguardistes absolutament genials, i que hagin tingut una molt bona rebuda pel que fa a les audiències. Això no obstant, és important, abans que res, apuntar per què és tan complicada l’elaboració d’un nou El padrí avui en dia.

“Ja no es fan pel·lícules així de bones”, “Avui en dia seria impossible produir un film d’aquestes característiques”…

Quan Hollywood era un laboratori d’autors

La indústria del cinema ha canviat radicalment des dels anys setanta fins avui. Això és una evidència. A finals dels anys seixanta, va sorgir a Hollywood un moviment que els historiadors del cinema han anomenat el Nou Cinema Americà, i el seu nom és ben definitori: els estudis van començar a arriscar apostant per concedir grans projectes a una nova generació de cineastes: directors avui en dia mítics com Spielberg, De Palma, Scorsese i el mateix Coppola. Aquests joves, rigorosos acadèmics que havien estudiat el cinema clàssic, però que també estaven molt influenciats per les avantguardes europees com la nouvelle vague, van començar a encadenar èxits absoluts que calaven fondo en la societat americana. Les seves pel·lícules, que abordaven temes de tota mena sovint carregats de crítica social, van alinear els tres grans agents de la indústria: productors, directors i espectadors.

El gran públic va rebre amb entusiasme la nova onada, farcida d’obres que eren un repte estimulant i que donaven veu al moment social i a la joventut. Aquí entra un dels temes claus de la dissertació: el públic. Si bé a l’inici les apostes de les productores eren arriscades, ràpidament es va demostrar l’eficiència en taquilles d’aquestes innovadores obres i van deixar de ser-ho: és el públic qui té el dictamen final. Això és una qüestió que ha definit des dels seus inicis la indústria del cinema, i un dels punts que diferencia el cinema de la resta d’arts: és un art de masses, dedicat majoritàriament al gran públic, i que depèn exclusivament de l’èxit que hi tingui. Què passa aleshores si el nivell d’exigència de l’espectador mitjà va baixant en picat progressivament? Que el nivell del cinema produït farà el mateix. Per algun motiu, als anys setanta, el gran públic va abraçar tota aquesta sèrie d’obres, convertint en rendibles les inversions en cinema d’autor que feien les productores.

Pel·lícules com Tauró (1975), L’exorcista (1973), Encontres a la tercera fase (1977) i la mateixa El padrí (1971), figuren a la llista de les deu pel·lícules més taquilleres de la dècada, i són films originals, tècnicament espectaculars, de gènere i arriscats. Són films, indiscutiblement, d’una qualitat artística enorme, i, alhora, acceptats pel gran públic. ¿És possible avui en dia, assolir aquest nivell d’equilibri entre la qualitat artística i la bona rebuda del públic? Tristament, les xifres diuen que no. Només una —una— de les deu pel·lícules més taquilleres dels darrers vint anys —vint— és original, és a dir, no pertany a una saga preexistent ni és un remake: Avatar (2009). Les altres nou són productes que, si bé indubtablement tenen aspectes positius i coses a aportar, manquen de risc, d’originalitat i, el més greu, d’autoria.

On ha quedat el risc?

La gran diferència entre la indústria dels anys setanta amb la d’avui és que els directors semblen haver perdut tot el seu poder creatiu, i ara qui porta la batuta són les productores, que sembla que es limitin a prémer un botó per engegar l’algoritme que els dirà quin nou remake o seqüela els donarà més diners. ¿Però, això és culpa seva? No ens enganyem, la indústria del cinema sempre ha cobejat els guanys. Segurament, com a públic, tenim una gran responsabilitat sobre això. Si aquest cinema reiteratiu i plomós no tingués tant d’èxit, no existiria. No és arriscat dir que el gust del públic general ha empitjorat amb els anys. Tot art s’adapta a les circumstàncies de la seva època, i, avui en dia, ens trobem en el moment amb més producció audiovisual de la història: milions de vídeos es pengen diàriament a les xarxes socials, de totes les durades i modes de producció, i circulen per davant dels nostres ulls en una espiral infinit de llums i informació. Això, sumat a l’auge de les plataformes digitals de distribució de pel·lícules, en gran part explica la disminució de l’exigència per part del públic a la indústria del cinema. 

Tampoc no caiguem, però, en el catastrofisme i la hipèrbole. La meva tesi és que és gairebé impossible de repetir una gesta cinematogràfica com la d’El padrí, i encara menys amb l’estat actual de la indústria, però això no impedeix que hi hagi films moderns d’una notabilíssima rellevància artística. Al meu entendre, però, aquests films es poden dividir en dues categories: primer, la dels que no pretenen arribar a tots els públics i no tenen grans finançaments. Són pel·lícules en què els autors tenen molta influència, que, si bé es podria discutir si les seves gestes artístiques es poden equiparar a les d’El padrí, tenen característiques massa radicals i parteixen d’una base massa independent per a assimilar-s’hi en l’èxit de masses.

Films com Under the Silver Lake (2010), Synecdoche, New York (2008), Foxcatcher (2014) o La Quimera (2023), obres que es construeixen a partir d’una radical modernitat i que, si bé són d’una qualitat artística indubtable, poden ser titllats de nínxol. Pel·lícules construïdes amb una identitat cinematogràfica insòlita, de pressupostos raquítics, independents, i que no han calat en el gran públic —ni ho han pretès en cap moment—. Aquestes pel·lícules demostren que, evidentment, és possible la innovació en el cinema, i que ho continuarà sent per sempre. Demostren que, si bé potser no en l’àmbit del cinema comercial, la indústria del cinema gaudeix d’un estat de salut general acèrrim.

El cinema com a responsabilitat col·lectiva

Hi ha els films que pretenen, de la mateixa manera que ho va fer El padrí, connectar tant amb el gran públic com amb el més cinèfil, crear obres originals i de poderosa autoria amb el suport de grans productores de Hollywood. Obres que pretenen marcar una època i d’una grandiositat narrativa i formal fonamentada en la seva forta intenció artística. Algunes són L’assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford (2007), There Will Be Blood (2007), Zodiac (2007), Avatar (2009), Super 8 (2011), The Master (2012), Interstellar (2014), Mad Max: Fúria a la carretera (2015), Dune (2021), Oppenheimer (2023), The Brutalist (2024), Horizon: An American Saga – Chapter 1 (2024). Com es pot apreciar, tan sols Avatar apareix a la llista de les pel·lícules més taquilleres dels darrers anys, fet molt suggerent: si bé es continuen produint pel·lícules de grans pressupostos i dirigides al gran públic amb un rerefons artístic sòlid, tot sovint es queden lluny d’atènyer una gran connexió amb el gran públic per arrelar en la cultura moderna com ho va poder fer una vegada El padrí. 

Cal anar al cinema. Cal educar els nostres gustos i ser més exigents amb l’art que consumim, perquè la indústria depèn dels espectadors molt més que els espectadors de la indústria. Perquè el cinema és, i ha estat des dels seus orígens, l’art del poble, combinant les seves amplíssimes opcions i tècniques artístiques amb la seva faceta d’entreteniment de masses. La raó és que El padrí encarna a la perfecció aquesta essència del setè art: va explorar totes les capacitats artístiques que podia oferir el cinema, combinant el classicisme de les dècades anteriors amb les idees de les avantguardes europees i, alhora, va ser un èxit rotund entre el públic, convertint-se en la pel·lícula més taquillera fins aleshores i deixant empremta per sempre a la cultura popular.