Adaptar El Eternauta és caminar sobre neu trencadissa. No només per la càrrega política, simbòlica i emocional que arrossega el còmic d’Héctor Germán Oesterheld, sinó perquè fer-ho en format sèrie, per a una plataforma global com Netflix, implica negociar entre la fidelitat, l’accessibilitat i el risc artístic. I sorprenentment, l’adaptació de 2025 surt-ne dignament, fins i tot amb moments de vertadera inspiració.
El Eternauta
El relat parteix d’una premissa senzilla, però devastadora: una nevada tòxica comença a caure sobre Buenos Aires, i qualsevol contacte amb els flocs implica la mort. Enmig d’aquest escenari postapocalíptic, un grup de persones es reuneix en una casa per resistir, entre elles Juan Salvo, qui es convertirà en el famós Eternauta. A partir d’aquí, el relat s’obre en múltiples capes: la lluita per la supervivència, la presa de consciència col·lectiva, i finalment, una resistència contra una força d’ocupació invisible però absolutament opressora.
El gran encert de la sèrie és mantenir aquest esperit. Si bé hi ha canvis argumentals i estructurals per adaptar el format seriòfil, l’eix emocional i ideològic roman intacte. La lluita no és d’un heroi solitari, sinó d’un grup. I això, en un món cada cop més individualista, és gairebé revolucionari.
Actuacions amb ànima, ambientacions que pesen
Ricardo Darín ofereix una interpretació continguda però carregada de matisos. No és un heroi clàssic, sinó un home que lidera perquè no té més remei. I això es transmet en cada mirada, cada decisió dolorosa. Al seu costat, el repartiment coral juga un paper fonamental. Aquí, l’adaptació brilla: dona veu a més personatges, els desenvolupa amb cura i amplia el mosaic humà que el còmic ja suggeria.
El Eternauta
La direcció artística és sòlida: la Buenos Aires coberta de neu és reconeixible però deshumanitzada, estranya i inquietant. L’ús del color, la textura de la imatge i els silencis prolongats evoquen una sensació d’aïllament gairebé física. És una sèrie que no només es mira, sinó que s’habita.
Però El Eternauta no és només ciència-ficció. És, sobretot, una metàfora. Oesterheld va escriure el còmic en plena efervescència política a l’Argentina dels anys 50 i 60, i més tard es va implicar amb els Montoneros, fet que li costaria la vida durant la dictadura militar. El seu Eternauta no només lluita contra extraterrestres: lluita contra l’opressió, la deshumanització i l’oblit. Aquesta lectura travessa tota la sèrie, especialment en escenes on el poder, la manipulació mediàtica o l’individualisme són posats en qüestió.
Aquí la sèrie assumeix riscos. No cau en el pamflet, però tampoc es desentén del missatge. La memòria històrica hi és present. De fet, en algun capítol, hi ressona amb força la pregunta: qui explica la història?, en clara al·lusió a l’autor desaparegut. I això converteix El Eternauta no només en una adaptació, sinó en un acte de justícia simbòlica.
Límits i encerts
No tot funciona igual de bé. El ritme és desigual. Alguns capítols s’allarguen amb subtrames no sempre ben resoltes. La necessitat d’ampliar el relat per omplir una temporada potser juga en contra de l’impacte que té el còmic, que era més concís i contundent. També hi ha moments en què la tensió es dissol en dramatismes previsibles o en seqüències d’acció massa calculades.
El Eternauta
Tot i això, la sèrie aconsegueix el que moltes no poden: emocionar, fer pensar, i alhora entretenir. El seu gran triomf és no trair l’esperit de l’obra original, sinó expandir-lo cap a noves generacions i contextos.
Veredicte
Agradarà: als fans del còmic original que cerquen una adaptació respectuosa però moderna. Als qui valoren la ciència-ficció amb rerefons social i polític. I als espectadors que busquen una narrativa coral, fosca i emocionalment potent.
No agradarà: A qui esperi una sèrie d’acció trepidant al pur estil hollywoodià. Als puristes que no perdonen cap desviació de l’obra original. I a aquells que fugen de missatges polítics o de ritmes narratius pausats.
Enganxòmetre: 6
Nota: 7
