today-is-a-good-day

El despertar de la carn

- Advertisement -

Sempre resulta injust que un fet anecdòtic acabi convertit en una arma de màrqueting purament efectista que condiciona la percepció d’una pel·lícula. Després de tota la polseguera aixecada per la seva projecció a Toronto, semblava que exposar-se a Raw era més aviat una qüestió de resistència estomacal que no pas d’apreciació d’una narrativa que va més enllà de l’impacte superficial de les seves imatges. Si bé és evident que en aquest aspecte Raw decideix ser incòmodament explícita, i que aquesta és una de les indubtables senyes que la defineixen, l’obra de Julia Ducournau cal ser entesa a partir de la seva particular aproximació al despertar identitari de Justine, una adolescent que comença la seva etapa a la universitat. El plantejament podria correspondre a un exponent qualsevol del gènere “coming-of-age”, però acaba agafant camins que esborren per complet la seva condició de “qualsevol”.

La història arranca amb l’arribada de Justine a la residència universitària on viurà i estudiarà la carrera de Veterinària durant els propers anys. Dels prolegòmens, en podem extreure que la noia és vegetariana acèrrima i que serà el primer cop que deixarà de conviure amb els seus pares, els quals es mostren un pèl inquiets i no massa expressius tot i ser un pas important per a la seva filla. En realitat, la directora ja ens està suggerint moltes més coses del que sembla des del mateix inici de Raw. La ingesta d’un tros de ronyó de conill –com a part de les proves a què son sotmesos els estudiants novells– és el desencadenant del canvi interior de Justine, que va mutant el seu vegetarianisme cap a un apetit carnívor cada vegada més extrem. No hi trobem cap causa-efecte de caire científic ni tampoc cap motiu racional, sinó una bèstia que desperta després de molts anys neutralitzada.

- Advertisement -

o-julia-ducournau-facebook

- Advertisement -

Julia Ducournau vesteix la seva sanguinària història amb una elegància estranya: salvatge i gairebé sense concessions quan Justine entra en acció, però suggeridora i rica en matisos quan els impulsos van per dins. Per aconseguir-ho, la directora francesa presenta dues posades en escena clarament diferenciades: moviments suaus i estrictament precisos quan acompanyem Justine per l’edifici de la facultat (amb certa reminiscència a Kubrick i El Resplandor), i un acusat descontrol dels enquadraments i el muntatge quan aflora el veritable jo de la protagonista. Al cap i a la fi, Raw se centra en les sensacions oposades i complexes que provoca l’alliberament experimentat en aquesta etapa de la vida. Això sí, aquí ho abordem des d’una òptica molt més propera a la d’un cadell de depredador que un dia descobreix què és allò que necessita per poder sobreviure.

Precisament, el paral·lelisme amb el món animal té una presència constant a Raw. A l’inici del film, Ducournau ens mosta els estudiants novells pràcticament com si fossin un ramat de bestiar, i ho contrasta amb una altra imatge del tram final. De la mateixa manera, és fàcil visualitzar dues lleones parant una trampa a la seva presa en una altra escena del film. Aquí, resulta molt interessant la relació polifacètica que s’estableix entre Justine i la seva germana: còmplices, rivals, protectores i traïdores a la vegada, però en el fons les úniques capaces d’entendre què li passa a l’altra. En aquesta varietat d’angles, la directora fins i tot és capaç de donar cabuda a l’humor –i amb èxit– en un parell d’ocasions, sense que aquest desentoni gens dins del conjunt.

raw

Queda clar, doncs, que Raw va molt més enllà de quatre desmais entre un públic que, segurament, no estava massa informat. No ens enganyem, és una pel·lícula visualment dura, amb imatges puntuals realment incòmodes i angoixants, però que està al servei d’allò que vol transmetre. En realitat, quant a ritme i narrativa, esdevé força més accessible del que es podria pensar, i segurament no tan profunda com alguns la volen veure. En tot cas, conforma una òpera prima insòlita i arriscada, que situa Julia Ducournau com una deixeble rebel de David Cronenberg a la qual caldrà seguir-li la pista. Tenint en compte el seu despertar com a cineasta, ella també ve disposada a menjar-se el món.

Veredicte

El millor: Que una directora de 33 anys tingui els nassos de fer una òpera prima com aquesta

El pitjor: Intenta tancar massa la història quan potser no feia falta

Nota: 8

- Advertisement -
Martí Aragonès
És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents