'Eddington': follia americana

Eddington és un thriller rural, polític, conspiranoic, un western modern, una comèdia negra, un relat de terror urbà, possiblement dels primers grans episodis Covid tractats amb autenticitat des del cinema nord-americà, un in crescendo humorístic i tens, una crítica social amb mala bava, una lluita quixotesca contra una societat decadent de valors i de follia progressiva, tota una declaració d’intencions i fets que no s’amaga de res, una història plena de missatges subliminals que van en concordança amb el que predica, rentats de cervell a través de medis oportuns en un món on la informació és poder. Un film que s’inicia en la pandèmia i que les omnipresents i poderoses xarxes socials van aprofitar per començar a crear conspiracions de tots colors.

Eddington és mordaç, valenta, hilarant i alhora realista, d’una època, d’un país de confabulacions i de follia perpètua, de ciutadans marcats per una història i un estil de vida, de fets en augment per mandataris d’allà i ja d’arreu que perden tot sentit social, polític i humà per crear realitats absurdes, decadents, violentes i surrealistes però molt presents.

Eddington

El cinema d’Ari Aster possiblement no és accessible a tothom, però creiem que ja se l’hauria de considerar com un dels autors cinematogràfics actuals més destacats (i potser dels més importants dels últims deu anys amb tan sols quatre llargmetratges a l’esquena), tot i que a voltes no sigui per tots els públics i no tots els paladars hi puguin trobar el seu gust. Un cinema terrorífic, estrany, polític, atrevit, de missatges socials recurrents, estudis psicològics personals i crítiques eloqüents emmarcat amb atmosferes enrarides i desconcertants. Ari Aster fa cinema, però crea experiències, fosques, delirants i colpidores.

Eddington: un retrat amarg

Si un connecta amb la seva obra realment, viu situacions que fan remoure l’ànima i la persona, com el seu terror fosc d’Hereditary, l’horror folklòric humà de Midsommar, o el viatge psicològic, filosòfic i foll de Beau is Afraid, tot amainat amb una càmera molt ferma que sempre sap on posar l’ull per incomodar, mostrar i transgredir, sense edulcorants ni conservants. Aster crea límits, sensacions, malestars, rialles i reflexions. I aquest nou Ari Aster neda entremig d’un Lynch enigmàtic amb tocs de l’Stone més conspirador, l’Eastwood més fosc, el Bogdavonich més rural o l’Altman més sarcàstic i polític. No en va l’Aster cinèfil empedreït remarca obertament influències per aquest nou film com són JFK, The Last Picture Show, Sense Perdó, L’Home Que Va Matar Liberty Valance, My Darling Valentine, Nashville…

Ens trobem a Eddington, un poble americà de ciutadans exemplars però també d’oprimits, enfollits, seguidors de mil creences i pensaments polítics, en plena aparició de la pandèmia del 2020. Al film seguim a un pletòric Joaquin Phoenix com al xèrif del poble Joe Cross, intentant que l’aparició de la Covid-19 no creï estralls ni alarmes innecessàries, amb la seva policia antimascareta que tant va marcar al país de l’àguila als inicis del malvat virus. Ja hi ha certs protocols establerts, però encara hi ha reticents a complir les normes sense veure la magnitud de la tragèdia com perquè sigui tractada amb antelació (que van desencadenar grans decisions polítiques mundials, valgui la ironia), mentre d’altres busquen conspiracions a cada cantonada, un altre tema recurrent durant el film.

Conspiracions que veurem a tot arreu en un país on els misteris, els enganys socials, la corrupció política i manipulació d’esdeveniments els ha perseguit des de temps immemorials (com la majoria de governs mundials fent ús d’aquesta praxi per controlar encara més a les masses gràcies al control de tota informació). Així doncs, mentre intenta que el pànic no s’estengui al petit poble ja de per si farcit de personatges, manifestacions on tothom té quelcom per queixar-se i reivindicar, mentre cuida la seva dona reclusa (fantàstica Emma Stone) i una sogra desequilibrada (esplèndida Deirdre O’Connell)…, el xèrif voldrà donar un tomb a la seva vida per entrar en el món polític, de moment presidit per l’alcalde Ted Garcia encarnat pel prolífic i també molt encertat Pedro Pascal, mentre es va respirant una violència creixent durant els successos.

Eddington

El que cal remarcar d’Eddington és la seva atmosfera d’incertesa. Ari Aster, a cop de grandíssims plans seguint els personatges, durant la primera part va creant quelcom que no saps què és ni cap a on et portarà. Crea un clima de desconfiança de dia, d’una violència continguda que vol sortir per tot arreu, per acabar, després d’un gir inesperat, amb una última hora explosiva, de western nocturn (i moviments de càmera deliciosos i originals cercant sempre els punts de tensió) i terror psicològic sense escrúpols. Amb tot, el film tracta de manera directa, subliminal o en dosis remarcables de major o menor mesura: la violència, l’ús de les xarxes, la manipulació de masses, el racisme, el trauma familiar, l’ús de les armes, les conspiracions, l’abús infantil, la religió personal, el terrorisme, la brutalitat policial, la representació política (que ens guardem el millor pel final), l’avortament, la paranoia social…

Imagineu-vos doncs com acaba el nostre cervell després de presenciar tot aquest amalgama de sensacions, perfectament equilibrades i sempre ben explicades i introduïdes dins el relat. Un film que posa a prova i fa preguntar-nos què hem acabat de presenciar. Sens dubte la recomanem. No deixa indiferent.