El fet que el nostre director, JR Armadàs, estigui en aquests moments dirigint el seu primer llargmetratge és una bona notícia. Primer perquè fa realitat el que suposo era un dels seus desitjos i després perquè és un del pocs exemples de què el pas de la teoria a la pràctica no és una quimera, encara que ho sembli. Armadàs té el currículum ideal per fer-ho. Crític i articulista, periodista, programador de cinema, creador de festivals i editorials, escriptor de novel·les, director de curtmetratges i sobretot, gran entusiasme i extraordinària vocació cinèfila.
No sé quins seran els resultats del seu primer llargmetratge ni quina serà la seva carrera posterior, ni si el veuré molta gent o no ni on es veurà, però cal felicitar-lo pel pas endavant que ha fet i encara més en els moments convulsos que viu el món audiovisual.
Passar de la teoria a la pràctica en el cinema, s’ha fet algunes vegades però no masses. Realitzadors de cinema que abans havien estat crítics o comentaristes de cinema n’hi ha pocs, percentualment parlant. Els de ‘Cahiers’ (Truffaut, Godard, Chabrol, etc.) els de ‘Nuestro Cine’, els de ‘Dirigido por…’, el de ‘Sight and Sound’, els d’’American Film’… Alguns han posat les bases de noves formes narratives, altres no han passat d’una sola pel·lícula. El món de fer cinema sempre ha estat molt complicat i no tots els crítics teòrics han tingut un productor que trepitgés de peus a terra ni un distribuïdor que cregués amb ells, ni un moviment on formar part. I després hi ha el boom de les acadèmies de cinema que ha fet creure que si no tens estudis de cinema no pots fer cap pel·lícula. Mentida podrida. Recordem que ni Orson Welles, ni Truffaut i un llarg etcètera no van aprendre mai cinema en una acadèmia especialitzada i ho van fer anant a les cinemateques i veien tota mena de films. Igual que per poder escriure s’ha de llegir molt, per fer cinema s’ha de veure molt cinema. Jo he parlat amb directors que no coneixen el cinema mut, i em diuen que no el necessiten veure’l, un desastre.
Molts directors de cinema han estat uns grans cinèfils. Dona gust parlar amb alguns directors nord-americans i veure que coneixen tot el cinema i que tracten d’aplicar els seus coneixements a les seves pel·lícules. Soc conscient que ara tot ha canviat, que el cinema es fa d’una altra manera, que molts clàssics han quedat obsolets i que es pot fer (o veure) una pel·lícula en un telèfon mòbil, però res ha canviat per fer una pel·lícula. Les regles són les mateixes: un comunicador que emet alguna cosa i un receptor que rep la comunicació.
Molta sort a l’Armadàs! Esperem veure aviat l’estrena del seu primer llargmetratge.
