Parlar de Twin Peaks és parlar de David Lynch, és parlar de l’esdevinemtn televisiu de l’any i, tal vegada, una de les millors ficcions audiovisuals (deixant de banda etiquetes que separen cinema i televisió) de la història. I parlar de Twin Peaks és parlar també d’un dels seus personatges centrals, l’Agent Especial de l’FBI Dale Cooper.
És difícil establir una cronologia o una biografia a l’ús del personatge donades les característiques narratives amb les quals es mou Lynch. Malgrat tot podem posar data a la seva aparició al poble de Twin Peaks: l’any 1989. Cooper és assignat per treure l’entrellat del misteriós assassinat d’una jove de la localitat, Laura Palmer. De seguida Copper aconseguirà connectar amb els habitants del poble, cosa difícil donada la composició habitual d’aquesta mena de comunitats sovint tancades a qui consideren forà.
Cooper es mostra com una barreja de gentleman naïf, una mica fora de temps i context en les seves maneres (irònicament aquest estar “fora de” serà una constant de la tercera temporada), sempre encantador amb semblança d’ingenuïtat, però implacable pel que fa a la seva determinació inquisitorial.
El destí de Cooper però serà quedar atrapat en una mena de realitat alternativa, un espai d’una altra dimensió anomenada la lògia negra mentre el seu doble maligne, associat a l’esperit maligne BOB, pren el seu lloc al món real.
Cooper finalment aconseguirà fugir d’aquest espai i reaparèixer sota l’aparença de Dougie Jones, un agent d’assegurances vividor i de dubtosa ètica. És aquí on Cooper pateix una mena de transició, com un renaixement on ha d’anar aprenent a mesura que es relaciona amb l’entorn, com un nounat descobrint el món. És aquí on Dougie/Cooper torna a treure el seu esperit més ingenu, però aquest cop elevat exponencialment fins al punt que ratlla la comèdia negra o de l’absurd.
Finalment Cooper torna a aparèixer, no sense abans haver deixat traces de la seva infal·libilitat detectivesca (ni que sigui de forma surrealista), i deixa enrere un reguitzell de moments memorables com a Dougie: salvar una família de la seva descomposició, acabar sense pietat amb un sicari que el volia pelar, ser el rei de les màquines escurabutxaques (moment antològic que cal recuperar com a mostra d’humor per abús de running gag) i un boig pel cafè i el pastís de cirera.
Un cop Cooper torna a ser ell mateix s’embarca en un viatge que l’enfrontarà amb el seu doppelganger (no farem sopilers del resultat) i el portarà un altre cop al passat, a una altra dimensió, per tal d’intentar resoldre i evitar l’assassinat de Laura Palmer. Un viatge en bucle, una biografia que no té principi ni final. Un home que surt del no-res, sense passat, sense futur, sense temps i per tan etern tant a la pantalla com en el record que atresorem d’ell.